Tribuna
La geopolítica del ‘Brexit’
Un dels debats que s’allargarà durant tot aquest 2020 serà el de l’acord que han de negociar els Vint-i-set amb el Regne Unit, que ja ha acabat la primera tanda de contactes. La sortida dels britànics de la UE obre molts interrogants i, en l’aspecte comercial, es fa evident que Boris Johnson no pot prescindir del mercat comunitari per molt que digui que la sobirania britànica està per sobre de tot. En aquest àmbit, un dels models que els britànics veurien amb bons ulls seria el canadenc: l’aprovació del CETA ha permès a les companyies europees reduir amb 500 milions d’euros anuals els aranzels, reduir la burocràcia duanera i les proves de seguretat entre països, el reconeixement de les qualificacions professionals regulades i, per què no esmentar-ho, la protecció de les indicacions geogràfiques protegides (IGP).
Ara bé, el que va costar deu anys de negociacions –l’acord comercial entre la UE i el Canadà– ara sembla que Johnson ho vol matar en un any. Francament, resulta complicat pensar que això s’aconseguirà. Però el que semblaria lògic seria poder acordar abans d’acabar el 2020 un camp de joc compartit, el que tècnicament entre negociadors es coneix com a Level Playing Field (LPF). En una conferència a Londres, la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, ja va deixar clar que Brussel·les té línies vermelles: la protecció mediambiental –i encara més quan la Comissió voldria que s’hi destinés un 25% del pressupost comunitari, que ara també comença a tramitar-se–, la política aranzelària, la garantia dels drets laborals i les ajudes estatals. En definitiva, la Comissió vetllarà per un acord comercial que tingui “tres zeros”: zero aranzels, zero restriccions de bens i zero dumping.
En una entrevista a la SER Catalunya, l’ambaixador britànic a Madrid, Hugh Elliott, va ser d’allò més diplomàtic a l’hora de plantejar quin serà el punt de partida del seu govern. De fet, va ser taxatiu en afirmar que “el Regne Unit no vol quotes ni aranzels”, però es va mostrar convençut que la lluita contra l’emergència climàtica interpel·la tothom per igual i, fins i tot, va posar sobre la taula la necessitat d’una solució per mantenir el programa Erasmus, o similar, entre les institucions universitàries. Sobre aquesta base, i fent de l’anècdota una categoria, no hauria de ser complicat arribar a un punt de trobada des d’on poder baixar al detall. Però crec que hi ha elements més geopolítics que poden distorsionar la visió pragmàtica de l’ambaixador.
Per una banda, Johnson és un euroescèptic convençut, partidari de l’eix Atlàntic i ha previst, des del primer moment, tenir el suport de l’administració Trump per poder fer la pinça a la integració europea. De fet, Londres pot esdevenir el pont entre les dues ribes de l’Atlàntic i la plataforma des d’on els Estats Units puguin interferir en l’equilibri de poders del vell continent. Per altra banda, The Guardian reproduïa dues cites prou significatives d’un dels portaveus del número 10 de Downing Street. Puntualitzava al portaveu britànic: “El Regne Unit no prendrà part de programes o agències que posin el país sota la jurisdicció del TJUE”, a la vegada que ho complementava amb un taxatiu: “Preferim marxar de la taula de negociació que acceptar un acord que sotmeti el Regne Unit a les regulacions comunitàries.”
Al marge de venir-me al cap, directament, la contradicció que hi ha entre les declaracions d’aquest portaveu amb el moderat optimisme mostrat per l’ambaixador britànic –si més no, referent al programa Erasmus–, em plantejo si no serà certa determinada valoració que –a cop de titular– fan alguns analistes: des d’alguns països, i des de fa temps, més integració europea només és llegida com a “més França”. De fet, si ens remetem a les portades dels diaris anglesos del dia 31 de gener, no només hi havia un element comú en la seva majoria–els penya-segats de Dover i Brighton, que separen l’illa de la costa francesa– sinó que algun dels tabloides brexiters fins i tot titulava amb un Adieu. Amb el Brexit, París no només mantindrà el seu poder estructural dins de l’entramat comunitari, sinó que amb el repartiment de les agències europees que han d’arribar de Londres fins i tot podria passar la mà per la cara a la totpoderosa Frankfurt. De moment, ja n’ha arribat una de grossa a la riba del Sena, l’European Banking Agency (EBA), que va ser rebuda per Emmanuel Macron amb una piulada ben eloqüent: “Aquest és el reconeixement a l’atractiu compromís europeu de França.” Talment com ha passat al llarg de la història, doncs, la pugna geopolítica entre Anglaterra i França acabarà marcant el tauler de joc continental del segle XXI. Només hi ha una seguretat: la millor relació amb la Unió és ser membre de la UE; si no, el Regne Unit sempre serà considerat un país tercer.