Opinió

Tribuna

La flama

“Si el projecte independentista té recorregut, serà a través d’un pacte que faci possible una votació pacífica i el respecte als resultats

És ben cert que tot ple­gat fa olor de cam­pa­nya elec­to­ral, i no des de fa poques set­ma­nes. El món inde­pen­den­tista està divi­dit a pesar de les pro­cla­mes d’uni­tat que no han dei­xat de repe­tir-se des de la des­feta del 2017. Sem­bla que tot el que es va acon­se­guir –sense que encara puguem saber què va acon­se­guir-se amb exac­ti­tud– es va ope­rar gràcies a la uni­tat de les for­ces repu­bli­ca­nes, que van enfron­tar-se als poders repres­sius de l’Estat per tirar enda­vant el referèndum. Des de lla­vors la mos­se­gada de l’Estat ha estat cruel i ven­ja­tiva, i, després de tallar al cap als prin­ci­pals líders inde­pen­den­tis­tes (enviar-los a la presó o a l’exili), el movi­ment ha que­dat reduït al ball de bas­tons, a l’enfron­ta­ment intern i al debat per a veure quina pot ser ara l’estratègia.

Hi ha diver­ses vies, però cap és unànime i tenen els seus detrac­tors i par­ti­da­ris. La via uni­la­te­ral –que ens podria por­tar a repe­tir un referèndum– sem­bla ben atu­rada, i la bila­te­ral té el color de l’actual taula de nego­ci­ació, de la qual, hem de tenir espe­rança, se n’hau­ria de poder des­pren­dre alguna mena d’acord, que ja intuïm que no serà un referèndum acor­dat, per bé que civi­lit­za­da­ment hauríem de con­fiar-hi. Ara mateix, aquesta taula és una peça més en la con­tesa elec­to­ral interna, la pedra de toc d’uns i altres per a mirar d’esgar­ra­par alguna cosa a costa d’un des­gast que sem­pre es vol que recai­gui en el con­trin­cant.

Quan no hi ha uni­tat hi ha par­ti­disme: el joc no té altra dinàmica que el clàssic estira-i-arronsa, la llet­jor de voler fer que­dar l’altre mala­ment men­tre tu fas pro­me­ses i bus­ques de pen­jar-te meda­lles. Pen­sem que si no es fa això tam­poc no se sap què s’ha de fer. No pots abraçar-te al com­pany si aquest busca fer-te que­dar en evidència per culpa de les clau­di­ca­ci­ons ine­vi­ta­bles que com­porta un procés que hem vist que l’Estat ha punit sense ni res­pec­tar les mínimes garan­ties. Tot­hom sem­bla voler que el preu elec­to­ral de la sub­missió cai­gui en el com­pany de trin­xera.

Ja Veu­rem què passa d’aquí a les elec­ci­ons cata­la­nes, i com evo­lu­ci­ona el pano­rama de la nego­ci­ació i del futur dels pre­sos, els quals sem­blen ali­ens a tot això; els per­mi­sos que estan obte­nint no tenen res a veure amb el que passa per la taula del govern de Madrid. El regla­ment peni­ten­ci­ari, l’amnis­tia, fins i tot la reforma del Codi Penal que pos­si­bi­li­ta­ria un canvi en el seu estat, no sem­blem immi­nents. Amb els fets de l’octu­bre del 2017 s’ha creat un esvo­ranc tan fondo i pes­ti­lent que ningú sap ben bé què ha de fer amb tants de fronts i feri­des, ni tan sols els més direc­ta­ment afec­tats, que sovint sem­blen pen­sar amb ben poca luci­desa i menys equa­ni­mi­tat de la que cal­dria.

L’inde­pen­den­tisme crei­xerà, sovint d’una manera incom­pren­si­ble, també perquè Espa­nya no ofe­reix res de més engres­ca­dor. Sovint sem­bla que només hi ha una idea més absurda que el nos­tre inde­pen­den­tisme: la d’una Espa­nya bona per a una Cata­lu­nya que no es resigni a ser província. Només l’Espa­nya plu­ral i digna –democràtica, libe­ral, per­fec­ta­ment euro­pea– és més impos­si­ble que la Cata­lu­nya inde­pen­dent.

Men­tre això sigui així i con­ti­nuem cre­ient en el pro­jecte a pesar de les difi­cul­tats –fàcti­ques, per­so­nals, econòmiques–, de la idea, l’inde­pen­den­tisme espi­garà, per molt que ens vul­guin dis­treure amb tota mena de qui­me­res o cançone­tes pro­gres­sis­tes –o amb pors de pa sucat amb oli–. La idea ha arri­bat per a que­dar-s’hi: o se l’aco­moda amb una auto­no­mia repu­jada que la man­tin­gui a rat­lla durant unes dècades o l’ànsia con­ti­nuarà crei­xent, sobre­tot si les ins­ti­tu­ci­ons espa­nyo­les van dege­ne­rant en el descrèdit –tor­nem-hi: la monar­quia i els seus mili­ons ama­gats– i les nos­tres clas­ses mit­ja­nes no aca­ben de veure per a què paguen impos­tos.

Se’ns ha dit que allò que sor­geixi de la nego­ci­ació se sot­metrà a la votació popu­lar, que d’alguna manera haurà de ser refe­ren­dat per la ciu­ta­da­nia. Espa­nya s’ha ado­nat que és ingo­ver­na­ble amb una Cata­lu­nya dis­cre­pant: no s’ha asse­gut a nego­ciar perquè vul­gui, sinó perquè la neces­si­tat política l’hi ha por­tat. El que seria molt trist és no saber ges­ti­o­nar tot això, ser bons als car­rers i pla­ces però inhàbils als des­pat­xos, sobre­tot ara que s’ha fet evi­dent que la repressió espa­nyola no té cap mena de suport inter­na­ci­o­nal.

Si el pro­jecte inde­pen­den­tista té recor­re­gut, només podrà tenir ver­sem­blança a través d’un pacte que faci pos­si­ble tant una votació pacífica com el res­pecte als resul­tats i a una tran­sició, que no pot ser curta en vir­tut de la mag­ni­tud dels pro­ta­go­nis­tes, cap a l’estat propi. La resta és anar pas­sant i man­te­nir la flama.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia