A la tres
Presidenta! Presidenta!
“Ara que ja és presidenta de Ciutadans, fins on durà Arrimadas l’estratègia de la provocació?
No el senten, el clam de “Presidenta! Presidenta!”? Inés Arrimadas, ai las!, ja és la nova presidenta de Ciutadans. Aquest cap de setmana s’ha imposat –i per golejada– al candidat crític Francisco Igea. Es tracta, ara, de saber cap on portarà Arrimadas una formació que després de la plantofada del 10-N (quan va perdre quaranta-set diputats al Congrés dels Diputats –quaranta-set!–) camina cap a la seva desaparició després que Albert Rivera deixés el partit a les portes de la irrellevància. Perquè deu diputats a Madrid, per a un partit d’àmbit estatal (menys que ERC, que en té tretze), és la irrellevància. La línia estratègica d’Arrimadas és ben original: ajuntar-se amb el PP i Vox allà on pugui (o allà on li ho deixin fer) i, és clar, continuar amb l’estratègia de la provocació. Què va aconseguir l’estratègia de la confrontació contínua d’Albert Rivera? Dur el partit a la irrellevància. Què proposarà ara Arrimadas? Continuïtat. Potser és que no sap fer res més. Perquè si un analitza el seu pas per la política catalana, potser que algun dia algú li demani responsabilitats. Hi ha deixat crispació i algunes frases lapidàries. Des del “Ciutadans aplicarà el 155 si governa a Espanya” fins a la definició de TV3 com a “màquina de manipulació i incitació a l’odi” que va pronunciar en la darrera contesa electoral. Una cosa sí que l’ha complert, per cert. I és allò que va dir en campanya de “no pactarem amb el PSOE de Pedro Sánchez”. No ha fet falta, Inés. Amb deu diputats, la promesa era fàcil de complir. Ciutadans, a hores d’ara, ja no suma. Més aviat resta. I probablement ho faci encara més a mesura que Arrimadas se senti segura i apliqui l’única estratègia que domina, la de la provocació, que és la que ha traspassat –i de quina manera!– a Lorena Roldán, portaveu del partit a Catalunya i futura candidata a les eleccions al Parlament, aquestes eleccions que tothom sap que són a la cantonada però que no acaben d’arribar mai. Amb la necessitat imperiosa de no caure també a Catalunya en la irrellevància, amb PP i Vox disputant-los l’espai, el tàndem i la campanya electoral –quina mandra!–, pot ser espectacular. I el resultat també.