El senyor Mirambell

Tenia diversos temes per a aquesta secció, però la mort recent del senyor Enric Mirambell i Belloch em fa donar prioritat al seu record. Soc, encara, dels que tenen una profunda estima pels mestres que hem tingut, i el senyor Mirambell –així era exactament com l’anomenàvem– l’havia conegut a l’Escola Normal, on ens feia de professor d’ontologia, lògica i ètica, paraules que ell pronunciava amb certa dificultat convertint les eles en una u. Allò que Mirambell dominava era, però, la història, l’arxivística, la diplomàtica, la paleografia, la crònica dels fets passats, i això allà no tocava explicar-ho, però sí que vaig gaudir del seu mestratge en altres àmbits on el vaig trobar, anys després, a vegades, compartint la pertinença en més d’una institució. I allà sí que vaig tenir sempre el seu consell, el seu exemple, el seu tracte, que era el d’un autèntic senyor. Li dec, també, algun comentari elogiós sobre algun dels meus llibres, que m’havia dedicat des de les pàgines del diari on col·laborava. L’any passat, sense saber-ho, va ser, probablement, el que més vegades vaig estar prop d’ell. En una visita a casa seva per portar-li un llibre, m’explicava la vida austera i ordenada que portava –el secret per viure tants anys– i em mostrava, content, la butaca articulada que els fills li havien regalat i que li permetia adoptar les posicions més còmodes i saludables per al cos. Vam tornar a estar junts el 16 de desembre, a la sala d’actes de la Cambra de Comerç de Girona, el dia que es donaven els premis a les empreses més antigues de les nostres comarques. Ell i jo –anys endarrere també amb Narcís-Jordi Aragó– formàvem part del jurat junt amb els dirigents de la Cambra. A l’hora del repartiment de premis, inesperadament el Sr. Mirambell i jo vam ser obsequiats per la Cambra amb un trofeu de record per la nostra tasca de diversos anys. Uns dies després, el 19 de desembre, vam dinar de costat al Mas Solà de Santa Coloma de Farners en el convit que anualment, al voltant de Nadal, fa la Diputació als col·laboradors de la Revista de Girona i altres publicacions. Són les dues darreres vegades que hem parlat de manera distesa i que jo he pogut assaborir la seva sapiència i cordialitat. No vaig saber, fins al dia de la mort, que havia caigut i que havia deixat de viure sol. El temps passa ràpid. En dir-li adeu des d’aquestes ratlles, acomiado no solament el mestre, sinó també l’amic, el company, l’erudit, que no podré substituir per ningú més. Que al cel sigui.