Si m’ho permeteu

Va pas­sar en una cafe­te­ria del cen­tre de Lleida, prop de la Pae­ria. Un home m’obser­vava des de la taula del cos­tat i, final­ment, va aixe­car-se i va avançar cap a mi. “Si m’ho per­me­teu”, va dir. I abans que jo pogués res­pon­dre, va treure la culle­reta que jo tenia dins del cafè i la va posar al pla­tet. “Aquesta és la manera cor­recta de pren­dre el cafè”, em va infor­mar. Li vaig donar les gràcies, i ell, som­ri­ent amb modèstia, va dir-me que a dis­po­sar, i va tor­nar al seu lloc.

L’endemà, a la mateixa cafe­te­ria, vaig dema­nar-me un altre cafè i vaig mirar a banda i banda. Ell no hi era. Vaig som­riure men­tre recor­dava l’anècdota del dia abans, i fins i tot vaig treure la culle­reta i la vaig dei­xar al pla­tet. Però, després d’uns quants glops, què caram!, a mi m’agrada remoure el cafè de tant en tant i, si no hi penso, la culle­reta es queda a dins. Vaig sen­tir una veu dar­rere meu. “Si m’ho per­me­teu...” Una dona de la taula del cos­tat s’havia aixe­cat, va aga­far la culle­reta de la meva tassa i la va dei­xar sobre el pla­tet. “Gràcies, però no calia”, vaig pro­tes­tar. “Sí que calia: si no pre­nem el cafè com toca, aviat això serà una taverna.”

Allò em va posar de mal humor. Però jo no volia ser el cul­pa­ble de la des­a­pa­rició d’un ritual tan bonic com el del cafè. L’endemà hi vaig tor­nar i, després de mirar amb inqui­e­tud les tau­les que m’envol­ta­ven, vaig treure la culle­reta de la tassa i vaig pren­dre amb molt de compte el cafè tal com s’ha de fer. Però era incòmode. Arti­fi­cial. I em sen­tia obser­vat. Jut­jat. Inse­gur. No vaig gau­dir en abso­lut del cafè. Final­ment, el vaig enlles­tir ràpid, vaig dei­xar un parell de mone­des sobre la taula i, en un ram­pell de rebel·lia, vaig dei­xar la cullera dins la tassa.

Porto un mes sense tas­tar el cafè. I observo que molts altres han fet com jo. Tan bo que era, el cafè... N’he tro­bat un subs­ti­tut prou esti­mu­lant: el sexe. Però aquesta nit m’ha succeït un fet per­tor­ba­dor. Men­tre era en plena feina amb la pare­lla, m’ha sem­blat veure dins la penom­bra de l’habi­tació una figura que ens obser­vava aten­ta­ment. De sobte, la figura s’ha alçat, ha avançat cap a nosal­tres i, edu­ca­da­ment, ha dit des de la fos­cor: “Si m’ho per­me­teu...”