Protocols antimasclistes

Pels volts del 8 de març, Dia Internacional de la Dona, han esclatat dues polèmiques que, malauradament, vinculen la política catalana amb l’assetjament de caràcter sexual. La primera va suposar la dimissió de l’alcalde d’Argentona, que havia estat militant de la CUP i que feia poc que n’havia estat expulsat pels mateixos motius. La més recent ha comportat la renúncia del conseller d’Acció Exterior de la Generalitat de Catalunya, Alfred Bosch, per haver ajornat la destitució d’un subordinat tot i conèixer que es dedicava a importunar companyes de feina. En aquest cas, com en l’anterior, el partit havia actuat amb més diligència que la institució, amb la consegüent expulsió. No és casual la transcendència d’aquests casos i el fet que siguin la CUP i ERC els dos únics partits parlamentaris que disposen d’un protocol intern d’actuació per lluitar contra el masclisme. La pregunta pertinent a fer-se és si en les organitzacions on no disposen d’aquesta mena de mecanismes tot és una bassa d’oli o bé si, com és previsible, s’hi produeixen també actituds intolerables que no acaben sortint a la llum i que es tapen com un afer intern. Atès que els partits polítics actuen en el terreny de la competència electoral, és habitual veure com els contrincants s’abraonen a sucar-hi pa quan la realitat d’un comportament reprovable s’acaba difonent a la premsa. Alguns hi refreguen les llesques amb més golafreria i ansietat que d’altres, tot sigui dit. Paradoxalment, això significa que els qui més s’esquincen les vestidures utilitzant el masclisme com a arma llancívola són els que tenen encara tots els deures per fer. Això és una mala notícia si el que es vol és erradicar definitivament les conductes vergonyoses que comentàvem i ho és perquè pot retardar la generalització de tals protocols a la totalitat de l’arc parlamentari, fomentant el blindatge i l’opacitat, i condemnant les potencials víctimes a la indefensió de la llei del silenci.