Reeducació

Matèria política.

Enmig del silenci granític d’intel·lectuals i mitjans de comunicació, s’ha reintroduït com si res el concepte de reeducació dels presos polítics. En els seus recitals, Joan Manuel Serrat amaneix les transicions entre cançó i cançó amb algun comentari sarcàstic sobre el físic de Puigdemont. Inundats per notícies del coronavirus, els independentistes ja només són aquests éssers habituals que ocupen un requadre informatiu secundari amb la fotografia del moment en què surten d’una citació judicial o de la presó per gaudir d’un permís. La repressió està plenament normalitzada. A dreta i esquerra. Amb l’anunci de noves eleccions a Catalunya ha reaparegut amb força una legió d’articulistes i tertulians que analitzen la política amb tota la cura d’ometre circumstàncies vitals que condicionen la política. Parlen i escriuen d’estratègies electorals. I ho fan com si visquéssim en un marc de naturalitat democràtica on no s’ha destituït un govern legítim, on no hi ha hagut el 155 (d’ombra agegantada), ni presos polítics i exiliats, ni un judici amb sentències basades en un codi jurídic posterior al suposat delicte, ni embargaments i imputacions que són persecució política, ni ulls buidats, ni columnes vertebrals trinxades.

No per sentimentalitzar, sinó per posar les coses al seu lloc. Cal recordar que els presos, exiliats i imputats ploren, tenen infarts, insomni, no poden enterrar els seus morts, no poden cuidar els seus éssers estimats, s’embarassen a la presó, són amenaçats pel carrer perquè –com que Espanya és una qüestió teològica– la seva opció no ha estat ni considerada una categoria política, sinó una heretgia que ha de ser perseguida fins i tot en un nivell físic. I tot això, es vulgui o no, és matèria política. Fer com si ens trobéssim en un marc plenament democràtic és una manera de donar carta de naturalitat a l’estat d’excepció.