1918-2020

Existeix una mena de memòria col·lectiva que ens fa presents esdeveniments que no hem viscut. Quan la grip espanyola va sacsejar el món fa un segle, el 1918, la meva àvia tenia només nou anys, però el record d’aquella plaga que va matar entre 50 i 100 milions de persones va deixar una empremta inesborrable. S’ha anat diluint generació rere generació, però ha deixat un pòsit que avui reneix amb força amb l’amenaça del Covid-19.

És evident que l’actual crisi és a anys llum de la del 1918, quan el virus va afectar la població activa que duia el pa a casa, homes i dones d’entre 20 i 40 anys. En canvi, la població de risc pel coronavirus és la gent gran i amb problemes respiratoris o immunològics previs. El que és significatiu, però, és que les recomanacions de les autoritats, les mesures implementades i les reaccions de la població no difereixen gaire entre les dues pandèmies separades per un segle de distància entre si. Mentre no hi hagi una vacuna disponible –es parla d’un mínim de 18 mesos–, el confinament sembla l’única manera d’alentir la propagació del virus. Fa cent anys i ara, quarantena, aïllament, màscares i rentat freqüent de mans són les mesures més adequades per minimitzar-ne la transmissió. Una de les lliçons del 1918 és que les mesures compulsives poden ser contraproduents. El confinament és molt més efectiu si la població decideix acatar-la perquè la percep com la mesura més idònia. Per això és imprescindible una informació real, contrastada i allunyada del sensacionalisme i les receptes màgiques. El 1918, el bisbe de Zamora va desafiar la prohibició de les autoritats sanitàries i va ordenar una novena en honor de sant Roc, protector contra la pesta i la plaga. La novena va incloure llargues cues de fidels per fer un petó a les relíquies del sant. Zamora va ostentar el trist rècord de tenir la ràtio de morts per habitant per grip espanyola més elevada de tota la Península i una de les més altes d’Europa.