Confinats

Arriba, ara sí, la gra­ve­tat del coro­na­vi­rus i men­tre uns aca­pa­ren ali­ments i d’altres seguei­xen la vida com si res, la situ­ació va empit­jo­rant i els pro­fe­tes de l’apo­ca­lipsi veuen que arriba el seu moment: ens expli­quen minut a minut els infec­tats, els morts i les ràtios de crei­xe­ment del virus i, alhora, les últi­mes dades econòmiques, els tan­ca­ments fron­te­rers... Tenim la sen­sació que estem enmig d’un huracà on la por per la salut pública, la (hiper)infor­mació i la fra­gi­li­tat emo­ci­o­nal ens superen. Ben aviat, arri­ba­ran també algu­nes fra­ses clàssi­ques adap­ta­des al nou moment (dites amb posat seriós): “amb el coro­na­vi­rus es crea un nou para­digma”, “el virus no deixa de ser una opor­tu­ni­tat”, “sor­ti­rem més forts d’aquesta crisi”, “jo ja ho deia que això s’hau­ria d’haver fet així o aixà”.

I què podem fer? A banda de ren­tar-nos les mans com­pul­si­va­ment i de pren­dre mesu­res de pro­tecció, es fa difícil ima­gi­nar una rutina tan dife­rent a l’habi­tual: haver-se de que­dar a casa i ocu­par les hores no serà gens fàcil, però no tin­drem més remei que fer-ho si tot evo­lu­ci­ona com sem­bla, així que cal anar pen­sant les pri­o­ri­tats i, és clar, pri­mer de tot caldrà tenir cura dels infec­tats, mini­mit­zar els con­ta­gis i, inten­tar gua­nyar la bata­lla psi­cològica: estar allu­nyat de molta gent esti­mada no serà fàcil.

I les per­so­nes no infec­ta­des, si s’han de que­dar a casa, què faran? Com ocu­pa­ran el temps? Una opció seria cen­trar-se en l’actu­a­li­tat: estar pen­dent, com si fos el car­ru­sel espor­tiu, de cada decisió, de cada desgràcia, de cada hipòtesi, de cada tros­set de corba d’infec­tats i desin­fec­tats, de conèixer totes les històries huma­nes i les anècdo­tes, d’escol­tar tots els gre­mis afec­tats i de valo­rar els danys que genera i gene­rarà el Covid-19. També, pot aparèixer l’opció d’ocu­par el temps tru­cant i envi­ant mis­sat­ges de What­sApp sense atu­ra­dor, fer vide­o­con­ferències a diari amb el pare i la mare, els ger­mans i els nebots i amb els amics i com­panys de feina i enviar cor­reus electrònics a dojo. Una altra hipòtesi és l’evasió total: mirar pel·lícules i sèries com si no hi hagués demà, lle­gir tots els lli­bres pen­dents, escriure i medi­tar, fer ioga. Alhora, sor­geix l’opció de la for­mació: cur­sos i màsters a través de la xarxa, apren­dre i per­fec­ci­o­nar idi­o­mes, mirar totes les con­ferències d’espe­ci­a­lis­tes i sor­girà l’opció de ser millor a la cuina via tuto­ri­als, de fer gimnàs a casa, de tor­nar a tocar el piano, fer maque­tes i bri­co­latge i es podrà fer dis­sabte a fons. I, evi­dent­ment, sor­gi­ran tots els empre­ne­dors que neces­si­ta­ran fer coses on line i com­par­tir ini­ci­a­ti­ves i cre­a­ci­ons a cop de clic, moti­vats que sor­ti­ran al balcó per com­par­tir les seves dots musi­cals...

Ara, segu­ra­ment tots ja en som cons­ci­ents que caldrà posar-hi la millor de les volun­tats, que ens hem de cui­dar i que la vacuna del bon humor, d’enfo­car aques­tes jor­na­des de la millor manera pos­si­ble, serà idoni per tram­pe­jar-ho. Enda­vant, doncs!