Salut i país

El Covid-19 ens posa al límit i resi­tua les pri­o­ri­tats reals de les per­so­nes, els col·lec­tius i sobre­tot els gover­nants, més enllà d’oci, bana­li­tats o inconsciència. I una de les pri­o­ri­tats, de fet ara ja és l’única, és sal­var el sis­tema de salut, perquè podem sobre­viure sense fut­bol, res­tau­rants, esco­les, uni­ver­si­tats, tau­les de diàleg polític... fins i tot superar amb sacri­fi­cis aco­mi­a­da­ments i tan­ca­ments d’empre­ses... tot anhe­lant la nor­ma­li­tat. Però res serà pos­si­ble, ara i en el futur, sense sis­tema de salut. Un sis­tema líder en tras­plan­ta­ments, trac­ta­ment de l’espe­ci­fi­ci­tat de la gent gran o tec­no­lo­gia apli­cada, segons l’ava­lu­ació de l’Euro­pean inno­va­tion part­ners­hip on active and healthy ageing. Però el coro­na­vi­rus mos­tra la neces­si­tat de pre­ser­var-lo i com de fràgil és, adme­tent que el vam reta­llar massa.

Només els ciu­ta­dans i la nos­tra cons­ci­en­ci­ació evi­tant qual­se­vol mobi­li­tat sal­varà uns sis­te­mes que es van crear, curi­o­sa­ment, arran de la grip espa­nyola de fa un segle, quan es van ado­nar que tras­lla­dar els sol­dats del front de la I Guerra Mun­dial a la rere­guarda hi tras­lla­dava els virus.

Si la pri­o­ri­tat és que el sis­tema no entri en col·lapse, la pro­pa­ganda unitària esta­tal esdevé la mos­tra de la impotència dels gover­nants. Sánchez pre­fe­reix cen­tra­lit­zar el coman­da­ment i soci­a­lit­zar la pandèmia que per­me­tre als qui la tenien aco­tada con­ti­nuar ges­ti­o­nant-la. No estra­nya que ciu­ta­dans incons­ci­ents i indi­vi­du­a­lis­tes mar­xin a sego­nes residències si Sánchez fa el mateix pre­nent mesu­res que van pel dar­rere del que la gent adopta amb el seu propi seny! No és l’únic. John­son es van­tava d’una tàctica dife­rent per als britànics i l’endemà aplica la contrària. Macron des­a­fia la lògica man­te­nint les muni­ci­pals per falsa nor­ma­li­tat... A Cata­lu­nya hem cons­ta­tat amb el procés polític que la cons­ci­en­ci­ació col·lec­tiva i la cohesió social superen els diri­gents. És la res­pon­sa­bi­li­tat con­junta, el sen­ti­ment de grup, de país, el que ens fa con­fiar en el metge, la infer­mera i el sis­tema que ens hem anat dotant tots per a quan ens vagin mal dades. Com ara.