Quan passi tot això

Quan passi tot això –perquè bé que deurà passar– n’haurem de fer moltes, d’anàlisis. De veure tots els errors comesos en la gestió d’una crisi brutal provocada per la pandèmia de la Covid-19 però que també ens estamparà sobre la cara les debilitats del nostre propi sistema: del sanitari, del laboral, de l’econòmic, del polític. Per començar, quan passi tot això –que esperem que passi aviat–, haurem de donar resposta real a unes reclamacions que des de fa anys ens llancen els sanitaris públics del nostre país. Per circumstàncies ben allunyades del coronavirus, aquests dies he hagut de saltar forçosament el confinament per fer algunes visites a un hospital, on tenia ingressat un familiar proper. Les infermeres, sempre amunt i avall imparables i amb visites constants a totes les habitacions del centre, no duien mascaretes. No les duien, i això que ja feia dos o tres dies que s’havien donat les ordres de confinament, de seguiment de mesures de seguretat... Com és que no us tapeu amb mascaretes?, els pregunten. “Això mateix ens preguntem; no en tenim, nosaltres!”. Resulta que als professionals que passen consultes sí que els n’han facilitat, però als que tracten minut a minut i durant 24 hores els pacients ingressats, no.

S’emocionen quan veuen que a la nit la societat surt al balcó per aplaudir la seva feina –ara més arriscada que mai–, però sospiren amb resignació; no només per no poder dur les mascaretes o per fer uns torns laborals més extrems que mai –tres dies després de l’enduriment de les mesures de seguretat sembla que sí que ja els van facilitar la mascareta–, sinó que sospiren per un malestar que s’arrossega de molt temps abans d’aquesta pandèmia que ara ens té capficats, preocupats i encara més. Quan passi tot això, que segur que passarà aviat, s’haurà de sacsejar d’una vegada el sistema sanitari públic, afectat des de fa massa temps per unes polítiques que l’han tocat de mort.