Opinió

Tribuna

Els “oblidats”

“Occident viu una època de canvi profund i accelerat definit per la globalització, la revolució tecnològica i una desigualtat creixent que margina un ampli sector de població

Shlomo Ben Ami és un historiador, polític i diplomàtic israelià, membre del Partit Laborista, que ha estat ministre d’Afers Exteriors d’Israel i segon ambaixador del seu país a Madrid. Fa poc s’ha pronunciat amb extrema claredat sobre el resultat de les darreres eleccions a Israel. Diu que la campanya electoral de Netanyahu ha estat una de les més brutes de la història, amb calúmnies als adversaris i als mitjans liberals, notícies falses, filtracions malicioses, rumors infundats, crítiques als jutges (que l’investiguen per corrupció) i provocacions a l’enfrontament obert entre jueus i àrabs. Netanyahu afirma que el vota el “poble”. Quin “poble”?, es pregunta Ben Ami. No són les elits liberals –es respon–, que són majoritàriament responsables del creixement econòmic israelià basat en la innovació; el “poble” de Netanyahu són els que se senten “oblidats” i no representats. I, per atraure’s aquests “oblidats”, més interessats en els “valors jueus” que en subtileses democràtiques, Netanyahu ha explotat, com sempre ha fet, el nacionalisme ètnic, emprant una retòrica antiàrab i denunciant el laïcisme de les elits liberals. Tot amb la finalitat de sotmetre els palestins i annexar les seves terres, mitjançant la implementació unilateral de l’inequitatiu pla de pau promogut pel president Trump.

Amb aquests antecedents, si Netanyahu forma govern, és possible que intenti implementar mesures per sotmetre al poder judicial, adoptant el model implantat no fa gaire pel president turc Erdogan i pel govern populista de dretes a Polònia. Aquest és –segons Ben Ami– el veritable missatge històric d’aquestes darreres eleccions israelianes: en no tenir el centrista Blau i Blanc i l’esquerra sionista un programa convincent, si hi ha d’haver en el futur una batalla per l’ànima d’Israel, aquesta es lliurarà entre la coalició ultradretana de Netanyahu i la Llista Àrab Unida dels àrabs israelians, que és l’única oposició veritable al programa de Netanyahu d’annexió, discriminació i ús pur i dur de la política de poder. “L’única forma –escriu– per la qual el sionisme liberal pugui detenir l’avenç del nacionalisme desenfrenat és aliant-se sense recança amb els àrabs israelians.”

Paga la pena meditar sobre aquestes idees de Ben Ami per la transcendència de tot el que passa a Israel, així com pel significat de qui les formula. La primera reflexió és que el d’Israel no és un cas aïllat, sinó una manifestació més d’un fenomen que s’està repetint a Occident (Israel és Occident; s’integra en la quinta essència d’Occident), que viu una època de canvi profund i accelerat definit per la globalització, la revolució tecnològica i una desigualtat creixent. Aquest canvi margina els que són “oblidats” a tot arreu, és a dir, un ampli sector de població integrat per persones que no se senten ni ben tractades ni ben representades, i que cerquen un “refugi” que moltes vegades troben en la identitat col·lectiva. Aquesta opció identitària (que Piketty menysprea) provoca que els “oblidats” segueixin ancorats al seu vell sistema d’idees i creences, mentre que els “globalitzats” es desnacionalitzen (els rics no tenen pàtria). És per aquesta raó per la qual molts “oblidats” voten partits de dretes, farts –com diu Lamo de Espinosa– de la cultura “progre” dels urbanites, que estigmatitzen les velles tradicions i ignoren o menyspreen el rural. Per això, el corrent “il·liberal” té molt de reacció contracultural.

Aquí rau una de les causes profundes que la democràcia liberal hagi entrat avui en crisi, fins i tot als països que foren el seu bressol, com a resposta a una demanda social de seguretat i d’igualtat, que veu en l’autoritarisme la solució de tots els seus problemes. Una solució que passa per un projecte reaccionari que en diuen neoliberal, i que desemboca en una democràcia estrictament formal. És el preu que es paga quan, en moments de canvi, la por al desori s’instal·la al cor de la societat. És el retorn, cent anys després, de la República de Weimar i de Carl Schmitt. Una història que se sap com comença i com s’acaba.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.