‘¡A por él!’

Estem tots con­fi­nats, o això espero, i segu­ra­ment hauríem de lle­gir coses que ens allu­nyes­sin del gran pro­blema que tenim a sobre, però tinc la impressió que també és bon moment per refle­xi­o­nar sobre les impli­ca­ci­ons i les con­seqüències que una situ­ació tan greu com la que vivim té en l’àmbit naci­o­nal, esta­tal i glo­bal. El pre­si­dent Macron ha dit que estem en guerra, una guerra de la qual no se salva cap racó del pla­neta. Tot­hom està pre­o­cu­pat per la salut de les per­so­nes bus­cant mesu­res de con­tenció. Amb excep­ci­ons. Spain is dif­fe­rent, es va inven­tar Manuel Fraga quan era minis­tre fran­quista a prin­ci­pis dels sei­xanta, i ara veiem que amb la gestió de la Covid-19, també. Per què no s’ha apro­fi­tat el conei­xe­ment que es tenia de la gestió dels con­ta­gis a la Xina o a la veïna Itàlia i s’actu­ava amb con­tundència com ha inten­tat fer la Gene­ra­li­tat?

El pro­blema és Madrid com a con­cepte, amb el permís de l’Iu Forn, la seva neces­si­tat de domini, de poder abso­lut. Recordo quan les com­pa­nyies de llo­guer de cot­xes, fos­sin d’on fos­sin, esta­ven obli­ga­des a matri­cu­lar els vehi­cles a Madrid per evi­tar que les matrícules B de Bar­ce­lona superes­sin les M de Madrid. Patètic. El cas és que Madrid s’hau­ria d’haver aïllat fa dies com va fer Milà o ara han fet Nova York i San Fran­cisco, sense que ningú hagi vist una con­no­tació política en aquest fet. Un cop més, amb aquesta crisi hem hagut de veure com, fins i tot en qüesti­ons de vida o mort, l’Estat està més pre­o­cu­pat per la uni­tat d’Espa­nya que per la salut de la gent, com ho demos­tra la recen­tra­lit­zació absurda, el 155 sani­tari, les requi­ses i blo­queig del mate­rial sani­tari, el tomb auto­ri­tari del pre­si­dent Sánchez que no ser­veix per aco­tar el virus que va cir­cu­lant amb la gent o com les decla­ra­ci­ons irres­pon­sa­bles de l’exmi­nis­tre Fernández Díaz quan diu que és més letal per a Espa­nya qüesti­o­nar la corona, sumida en greus acu­sa­ci­ons de cor­rupció, que la Covid-19. Ara bé, el que explica de manera més crua, i sem­pre des del meu punt de vista, que Spain is dif­fe­rent és el que va dir l’Ana Rosa Quin­tana, tota una ins­ti­tució d’espa­nyo­li­tat, quan infor­mava que sei­xanta-cinc països (ara ja són més) havien can­cel·lat els seus vols amb Espa­nya: “¡Ellos se lo pier­den!” Expressió màxima d’una cul­tura i d’una manera de ser i de fer arro­gant i irres­pon­sa­ble de la qual vol­dria fugir al més aviat pos­si­ble.

Recen­tra­lit­zar? Sí i amb urgència. Fer sor­tir l’exèrcit a la tele i al car­rer? També. Per què? Per matar el virus a cano­na­des? Aïllar Madrid, que acu­mula quasi un 50% del total d’infec­tats de l’Estat, i per­me­tre que s’escam­pin pel ter­ri­tori per pas­sar el con­fi­na­ment a la platja o a la Sierra? Això no, això és política. Com també ho és l’acti­tud una mica lenta, però almenys ferma, del pre­si­dent Torra (cuidi’s, pre­si­dent) de tan­car Cata­lu­nya com ho ha fet Llom­bar­dia o el Tirol i ho han fet les Illes, on la pre­si­denta és del PSOE. Això no és política, però si ho demana el pre­si­dent Torra fins i tot s’exi­geix la seva detenció. L’OMS reco­mana el mateix, el New York Times car­rega con­tra Espa­nya per la seva ino­perància, però el virus lo para­mos uni­dos. ¡A por él! Quanta raó té en Martí Estruch quan escriu que hem pas­sat del café para todos al coro­na­vi­rus para todos.

Per què no es per­met tan­car Cata­lu­nya? La meva hipòtesi és perquè temen que no la podran tor­nar a obrir mai més. Jo vull ser Noru­ega o Dina­marca. No vull ser Madrid. Cata­lu­nya vol ser dels pri­mers i no li ho per­me­ten. Quan escric aquest arti­cle el minis­tre Mar­laska encara està des­fu­llant la mar­ga­rida de si tanca o no l’espai aeri i Espa­nya ja té més casos actius que la Xina. Final­ment, Espa­nya haurà de fer el que no ha permès fer al govern català amb la pèrdua de temps i de vides que això haurà supo­sat. No fem més dis­cur­sos simbòlics, si us plau, actuem tot i que ja sabem què passa quan s’actua i s’és eficaç, com el 17-A, sense anar més lluny. Tenim un con­se­ller a la presó i el cap dels Mos­sos en ple judici injust. Lle­gia que el Dr. Mitjà serà el nou Tra­pero, perquè mal­grat els 30 mili­ons d’euros que el govern de l’Estat des­tina exclu­si­va­ment a Madrid i ni un euro a Cata­lu­nya ell ja ha llançat un estudi reco­ne­gut inter­na­ci­o­nal­ment per atu­rar-lo, i això l’Estat no ho pot per­me­tre. La meva pre­gunta és: fins quan ho per­me­trem nosal­tres? Quan reac­ci­o­na­rem? Fins ara ens hi anava l’eco­no­mia, les infra­es­truc­tu­res o la dig­ni­tat. Ara ens hi va la vida. I no ho dic jo, ho diuen també els juris­tes cata­lans de l’Asso­ci­ació Ate­nes que duen el govern espa­nyol al Tri­bu­nal d’Estras­burg per vio­lació del dret a la vida per no tan­car Madrid.

No tinc espai per par­lar de la ino­perància de la Unió Euro­pea, que un cop més, malau­ra­da­ment, no ha ser­vit per a res. Sim­ple­ment dei­xaré com a metàfora una imatge que acabo de veure dels canals de Venècia trans­pa­rents gràcies al fet que hem parat el món uns dies. Metàfora del que ens per­dem amb el nos­tre model irres­pon­sa­ble i des­truc­tiu que ens fa sen­tir orgu­llo­sos d’anar a men­jar una pizza per dinar a Roma i tor­nar o fer coure mon­ge­tes de Kenya. Més enllà de lamen­tar pro­fun­da­ment els danys i el sofri­ment, friso per saber si sabrem apro­fi­tar el valor del virus i el que pot repre­sen­tar per acon­se­guir els can­vis que neces­si­tem com a país i com a habi­tants d’una terra que ja no ens pot supor­tar més. Ja en par­la­rem.