Tribuna
Vigència de Benito Juárez
Diverses vegades vaig sentir de boca de Lluís Nicolau d’Olwer, el notable historiador que va ser director del Banc d’Espanya en vida de la República i que a l’exili mexicà va ser investigador del Colegio de México, que, per ell, el personatge més admirable de la història de Mèxic era Benito Juárez. Cal afegir que precisament l’època noucentista de Juárez va ser estudiada amb molta cura pel mateix mestre Nicolau, quan va contribuir a la preparació d’una excel·lent història moderna de Mèxic, en deu volums, dirigida per l’eminent professor Daniel Cosío Villegas.
No és rar, deia, que en cada poble gran o petit de Mèxic hi hagués almenys un carrer i una escola que ostentés el seu nom, ni cap ciutat sense almenys un monument per honorar la seva memòria. Malgrat això encara hi ha un cert nombre de mexicans que el rebutgen degut a l’enfrontament de Juárez amb la jerarquia catòlica i haver aconseguit retallar-li una bona part de l’enorme poder que encara tenia a mitjan segle XIX. Són principalment els que també en diem “espanyolistes”, que enyoren els temps en què els capellans eren amos i senyors del país. El monument de la capital de l’estat de Colima, per exemple, diu amb gràcia que Juárez “alliberà el ventre de les dones de la prostituïda esterilitat dels convents”.
Però són tres especialment les victòries de Juárez que més els molesten: la desamortització dels moltíssims béns eclesiàstics, la separació radical de l’Església i l’estat –es a dir, la consolidació del govern laic en tots els sentits– i haver fet front, i finalment amb èxit, a la invasió dels francesos que van implantar, juntament amb els espanyolistes mexicans, un efímer règim imperial. Tot se sintetitza en una frase que es troba en el discurs que va fer el president Juárez, el 15 de juliol de 1867, quan va recuperar la ciutat de Mèxic: “Entre los individuos como entre las naciones el respeto al derecho ajeno es la paz. “Ve a tomb aquest record per dues raons: una té a veure amb el fet que Juárez, indígena pur, va néixer a la serra de l’estat d’Oaxaca el 21 de març del 1808 i els mexicans, especialment els que ho som de veritat, el recordem especialment cada any amb motiu del seu aniversari; perquè aquesta frase és l’antecedent d’una segona idea que també ara resulta molt adient pel que fa a Catalunya: “Tots els pobles tenen dret a la autodeterminació.”
Juárez ho deia en aquell temps pensant especialment en el nostre continent; per això el Congrés dels colombians, després de la seva mort l’any 1872, el va declarar amb tota solemnitat “Benemèrit de les Amèriques” i els cubans, especialment José Martí, el van tenir molt present quan van proclamar la seva independència d’Espanya. Però ara és el cas que hi ha cada vegada més mexicans que no són pas dels que en diem “espanyolistes”, que ho esgrimim quan pensem en Catalunya i l’inalienable dret que té –no cal dir-ho!–, d’acord amb la Carta de les Nacions Unides, a la seva autodeterminació.
