Baader-Meinhof, cas obert

L’Europa de finals del segle XX va viure episodis d’intensa violència política que van deixar un reguerol de sang i mort per tot el continent. A la República Federal d’Alemanya aquesta violència política es va expressar a través del grup d’extrema esquerra conegut com la banda Baader-Meinhof, especialment als anys 70. Just quan l’organització aconseguia posar contra les cordes l’Estat alemany amb els seus atemptats, un oportú suïcidi col·lectiu dels dirigents de la banda terrorista a la presó de Stammheim va iniciar el declivi de la seva activitat. L’any 1998 el grup va desaparèixer definitivament, però alguns dels seus membres van aconseguir fugir de la justícia i, mig segle després de la fundació de l’organització, la policia alemanya encara els busca.

Va ser l’organització terrorista d’extrema esquerra europea amb més presència femenina entre les seves files. De fet, va ser fundada per la periodista i intel·lectual Ulrike Meinhof, que va donar per iniciada la lluita armada contra Bonn amb la publicació de l’article Die Rote Armee aufbauen! (Construir l’Exèrcit Roig) el 5 de juny del 1970 a la revista radical alemanya Agit883. En la redacció de l’article també va participar una altra dona, l’estudiant Gudrun Ensslin, companya d’Andreas Baader, tots dos considerats també part del grup fundacional de la banda. Però els cervells de l’organització eren elles. Dies després de publicar l’article, van marxar a Jordània, on van rebre formació en tècniques de guerrilla en un camp d’Al-Fatah. Allà van mantenir també els primers contactes amb el marxista Front d’Alliberament Popular de Palestina (FPAP), que esdevindria el seu aliat natural en els anys que vindrien. En tornar a Alemanya, Ulrike Meinhof va escriure Das Kozept Stadtguerrilla (El concepte de guerrilla urbana), en què establia els principis fundacionals de la nova organització marxista leninista Rote Armee Fraktion (Facció de l’Exèrcit Roig), la RAF, amb el logo de l’estrella vermella de cinc puntes i un subfusell HK MP5 al centre. Per la seva part, el govern alemany els va anomenar despectivament la banda Baader-Meinhof tot mirant d’associar-los a una simple banda criminal. Pistolers, per uns; herois de la revolució, per d’altres, la realitat és que els seus atemptats van deixar 34 morts, incloses figures tan rellevants de la política i l’economia alemanya com ara el director del Dresdner Bank, el fiscal general d’Alemanya i el president de l’Associació d’Empresaris alemanys, entre d’altres. mentre que 24 d’ells van morir en enfrontaments amb la policia.

La vida de la RAF s’ha dividit en tres generacions. La primera estava formada bàsicament pels fundadors, que van acabar tots detinguts el 1972. El 1975 va créixer la segona generació, formada sobretot per antics membres del Col·lectiu de Pacients Socialistes i altres grups marxista leninistes que van iniciar una campanya de segrestos i assassinats per aconseguir l’alliberament dels fundadors, com ara la mateixa Meinhof, internada a Stammheim en condicions draconianes d’absolut aïllament durant més d’un any seguit, i que molts van qualifica com a “tortura blanca”. Ulrike Meinhof es va suïcidar el 1976 dins de la presó i un any més tard ho feien Baader, Ensslin i Raspe. Encara una cinquena activista es llevaria la vida pocs dies després. Els suïcidis de Stammheim sempre pesaran com una llosa per a l’estat de dret a Alemanya. La tercera generació d’activistes va actuar als anys vuitanta i principis dels noranta amb alguns atemptats contra instal·lacions nord-americanes i assassinats el 1991, com ara el del president de l’agència Treuhandanstalt, encarregada de privatitzar les empreses de l’extinta República Democràtica Alemanya. Avui dia es desconeixen encara les identitats de la vintena de membres de la tercera generació i, per tant, els seus atemptats han quedat impunes. Se sap que les tres generacions van rebre suport logístic durant molts anys de l’Stasi a Alemanya Oriental.

Tant els supervivents de la primera generació com els membres de la segona van complir les penes imposades i els últims empresonats van deixar les presons el 2011. Tanmateix, les autoritats alemanyes mantenen el cas RAF obert. Busquen la tercera generació i també dues destacades històriques del grup. Angela Luther, de la primera generació, és una d’elles; avui tindria 80 anys i s’hauria escapat al Líban fa més de 40 anys. La seva darrera imatge és del 1972. L’altra és Friederike Grabbe, de la segona generació, i de la qual se sap que va fugir a l’Iraq i va viure a Bagdad, on s’hauria casat amb el palestí Muhammad al-Umari, destacat dirigent de l’Organització 15 de maMg –una facció de la branca més radical del FPAP– i pel qual l’FBI encara ofereix 5 milions de dòlars a per ajudar a localitzar-lo. Finalment, la policia alemanya té identificats tres membres de la tercera generació –Ernst-Volker Staub, Burkhard Garweg i Daniela Klette–, coneguts com “el trio de la RAF”, als quals acusen d’un munt d’atracaments comesos des de finals dels noranta fins a almenys el 2016. Se suposa que el trio viu a Alemanya, en la més absoluta clandestinitat. Cinquanta anys després de la fundació de la RAF, es mantenen les ordres de crida i cerca contra els cinc fugitius de la particular versió alemanya de l’Exèrcit Roig.