Per fi, Roser Bru

Entre la trentena de personalitats que aquest any rebran la Creu de Sant Jordi, hi ha Roser Bru Llop (Barcelona, 1923), una pintora, il·lustradora i gravadora que acaba de celebrar els 97 anys i que en fa més de vuitanta que viu a Xile. La llista amb les distincions va ser aprovada tres dies abans que es decretés el confinament de la població per frenar el contagi de la Covid-19, de manera que és poc probable que l’artista rebi la seva insígnia en les properes setmanes, potser mai, considerant el viatge, la seva edat avançada i aquesta general reticència al contacte, ni que sigui per posar-te un pin a la solapa, que sembla que va per llarg. Acabi havent-hi cerimònia o no, el cas és que per primera vegada he trobat algun sentit a aquestes medalletes que tan sovint es presten a la broma funerària. Per tard que hagi arribat, més tard en qualsevol cas que la Medalla d’Or al Mèrit en Belles Arts que ja li va concedir l’Estat espanyol el 2018 o el Nacional d’Arts Plàstiques que va rebre del govern xilè el 2015, el reconeixement català a la trajectòria de Roser Bru era un deure tan ineludible, que en lloc d’honorar-la a ella, ens dignifica a nosaltres.

Roser Bru tenia setze anys quan va arribar a Xile a bord del Winnipeg, el vaixell més mitificat de l’exili republicà pel paper decisiu que hi va tenir Pablo Neruda, un dels nombrosos amics que acabaria fent a la terra d’acollida, on ha esdevingut una artista de renom internacional. A aquella edat, les arrels potser són tendres, però hi són, entortolligades amb el record d’una joguina trencada o amb l’olor de mel que escampava una pastisseria del barri gòtic prop de la qual, molts anys després, Teresa Pecanins obriria la galeria que li va exposar aquella sèrie esglaiadora de pintures inspirades en les Meninas i altres figures de la cort degenerada de Felip IV, deformats, fofos, “espectralment malaltissos”, com escriuria Joan Perucho; cada un d’ells, una subtil “punyalada moral”. L’art de Roser Bru, tan poètic, no ha deixat mai de ser polític. Si no hagués hagut de tancar abans d’hora, ho podríeu haver comprovat en la sèrie d’il·lustracions per al poemari Vida diària, de la seva amiga Montserrat Abelló, que presentava l’exposició Art i exili del Museu de l’Empordà. Són mans d’un traç simplicíssim que toquen un paper, s’amanyaguen els dits, freguen un drap; n’hi ha unes que acaben d’esclovellar uns pèsols que condensen, amb el seu polze laboriós, la història de la humanitat sencera des de l’edat de les cavernes. El logotip que va dibuixar el 1946 per a El Pi de les Tres Branques, l’empresa editorial de Benguerel, Trabal i Oliver, desprèn la intensa flaire de pinassa de l’estiu del 38, l’últim que va viure a Catalunya, una terra de la qual, com diria Domènec Guansé, continua sent “un bocinet vivent”.