El que vindrà després

“Hem de triar, vida o economia.” Són paraules que ahir va pronunciar el president de la Generalitat, Quim Torra, després de la reunió telemàtica amb Pedro Sánchez i els presidents de les comunitats autònomes. Políticament seria molt difícil de justificar que algun govern apostés per l’economia. Simplement no podria, encara que ho volgués. La crisi de la pandèmia ha deixat veure aquesta setmana diverses estratègies. Des de qui des del primer moment ha tancat fronteres fins a qui ha tardat a reaccionar i ha permès que es fes vida “normal”. La hipòtesi seria: que mori qui hagi de morir perquè la societat s’autoimmunitzi. És el que va fer inicialment la Gran Bretanya. Però l’executiu de Boris Johnson ha hagut d’acabar reculant perquè el nombre d’infectats i difunts entrava en una espiral sense aturador.

S’està fent prou a Catalunya? Torra diu que s’hauria de fer més i Sánchez fa un discurs autocomplaent per justificar que ja es fa molt. Qui té raó, no ho sé. De fet no ho saben ni ells ni ningú.

El que fa por ja no és només la malaltia. Segurament perquè cap de nosaltres té noció realment de la magnitud de la tragèdia. Personalment el que em fa por és el després de la malaltia. La crisi del 2008 –que hem tardat anys i panys a fer veure que hem superat, tot i que en realitat no s’ha superat– serà un no-res en comparació al que ens caurà al damunt.

Les dades de persones que en només una setmana han perdut la feina és esfereïdora. Se suposa que després la podran recuperar, perquè diuen que és una situació temporal. Però difícilment això serà així. Per a moltes persones la situació serà prolongada. Molts negocis que han tancat provisionalment ho faran permanentment. Perquè quina és l’empresa que es pot estar un mes o més sense facturar absolutament res? La crisi econòmica que ens cau al damunt serà brutal i molt més cruenta que la del 2008. Per molt que les administracions prometin ajudes, no n’hi haurà prou per refer el desgavell que haurà provocat el virus.