Una nació ferida

Dimecres passat, en una roda de premsa per exposar la posició del seu partit en la crisi del coronavirus, el líder del PP, Pablo Casado, es va referir a Espanya com “una nació ferida que lliura una guerra no convencional”. En aquests darrers dies, els discursos dels líders espanyols s’han omplert de crides a la unitat i al patriotisme; tot plegat, amb un llenguatge tenyit de constants referències bel·licistes i un paper destacat de l’exèrcit. La presència del cap de l’estat major a les rodes de premsa o l’enviament de militars arreu del territori han caracteritzat l’estratègia del govern espanyol per fer front (estava a punt de dir “per combatre”) a una crisi sanitària excepcional. Tal com va proclamar el general Miguel Ángel Villarroya, en “aquesta guerra irregular i rara que ens ha tocat viure o lluitar, tots som soldats”. Des del faristol del govern espanyol no només ens demanen que ens convertim en soldats, sinó també que ens mantinguem units. I fins i tot s’ha volgut aprofitar l’avinentesa per netejar la imatge de la institució monàrquica, que s’ha presentat com la mitjancera imprescindible per aconseguir 500.000 mascaretes gràcies a l’amistat de Felip VI amb un empresari xinès. En conjunt, el govern i els partits espanyols han volgut convertir aquesta crisi sanitària en una oportunitat per a la “reconstrucció nacional”, amb un Estat que assumeix el lideratge per damunt de les autonomies i uns ciutadans que es convida a participar en una lluita comuna.“Este virus lo paramos unidos”, proclama insistentment el govern de Pedro Sánchez en un intent de mobilitzar els ciutadans al voltant de la bandera; un lema, tot sigui dit, molt semblant al que va utilitzar Ciutadans per combatre el procés independentista (“Mejor unidos”) o al que fa servir Vox de forma sistemàtica. En realitat, en aquests darrers dies tot sovint ha fet la impressió que no només es tractava de protegir els ciutadans davant una crisi sanitària sense precedents, sinó també de curar una nació ferida.