El crac del 20

Mai m’hauria pensat que veuria i sentiria el que estic veient i sentint aquests dies amb la cobertura legal de l’estat d’alarma. Sospito que, si passa això, és que el substrat ideològic i sentimental del país hi era molt present. Amb l’excusa del pànic, hem vist accions, comentaris i discursos que em fan posar vermell. D’entrada, fins on jo sé, aquesta crisi és una crisi sanitària greu, que també deriva en una crisi econòmica, totes dues molt greus. Molt més del que algunes previsions auguren.

El govern de Pedro Sánchez s’ha espantat perquè sap que aquestes crisis tan greus i llargues són l’inici de canvis d’era i de règim. El mateix rei ho té clar i intenta improvisar un discurs impostat, aplaudit pels seus i repudiat per la massa –aquí sí que podem parlar de massa– amb una gran cassolada des de tots els balcons de l’Estat espanyol. No sé qui assessora el president, però algú poc reflexiu li va suggerir tirar pel dret i, sense ni tan sols parlar-ne amb les comunitats autònomes, decretar l’estat d’alarma de quinze dies a tot Espanya, que, de moment, s’allargarà quinze dies més. El fet que posés quatre ministres al comandament d’aquest estat d’alarma, i un dels quals fos la ministra de Defensa, Margarita Robles, ho diu tot. La seva presència grinyolava, però en pocs dies hem vist de què anava la veritable operació: un acte d’exaltació nacional i de la unitat d’Espanya que ha assimilat el discurs de la dreta i de l’extrema dreta, i de molts socialistes, segons el qual l’Espanya de les autonomies és ingovernable i en moments de crisi la millor solució és un replegament fort en la sempre enyorada unitat d’Espanya.

A banda dels científics i epidemiòlegs, els únics que tenien una raó de ser en el comandament serien el ministre de Sanitat i el d’Economia, perquè la Covid-19, a més de provocar-nos una gravíssima crisi sanitària, també ens en provoca una d’econòmica. I aquests dos ministres haurien de ser els responsables d’anar prenent mesures per temperar al màxim les destrosses, que ja podem dir ara mateix que seran gravíssimes. Probablement, d’aquí a un temps, la història marcarà un abans i un després d’aquesta crisi, perquè no es podrà comparar amb cap altra situació de les que hem viscut nosaltres, llevat de la Guerra Civil.

El que és estrany, doncs, és que els assessors hagin proposat al president Sánchez que en les rodes de premsa diàries, i en un pla d’igualtat, hi hagi d’haver un científic i militars. De fet, d’aquí a uns anys, quan la història repassi els vídeos de les rodes de premsa del cap de l’Estat Major de la Defensa, el general Miguel Ángel Villarroya, i n’escolti els àudios militaristes, entendrà perfectament l’abast d’aquesta operació. “Som 47 milions de soldats i tenim una missió” i “El rei és el primer soldat”, entre d’altres, són perles antològiques que il·lustren la intenció d’aquesta operació. Fixeu-vos que, en les rodes de premsa dels primers dies, la pregunta recurrent dels periodistes espanyolistes al general era quan entraria l’exèrcit a Catalunya i al País Basc. Amb això està tot dit.

Hem de ser conscients que tenim en l’horitzó un llarg període d’estancament i retrocés econòmic, perquè, mentre no hi hagi una vacuna contra la Covid-19 i sigui d’abast planetari, el turisme a escala mundial serà tan residual que molts països, com el nostre, perdran els beneficis d’aquests ingressos considerables, i l’activitat econòmica trigarà molts anys a ser com era.

El daltabaix a les borses ha estat fortíssim, i l’efecte riquesa, que sempre afavoreix el consum, s’ha esfondrat en pocs dies. Les grans empreses de l’Ibex 35 avui tenen un valor en borsa molt per sota del seu valor real, i això podria provocar que grans fons internacionals aprofitessin l’oportunitat per comprar-les. Per blindar-les, el govern espanyol ha creat un decret pel qual cap inversor extracomunitari podrà comprar més del 10% del capital d’una societat espanyola ni prendre’n el control. Hem de pensar que els bancs, per exemple, han perdut de valor entre un 20% i un 40%, i ACS, un 60%. I així, moltes. Una temptació per als voltors.

Serà el veritable crac del 20. Però ja tindrem temps d’anar-ne parlant. Ara, tothom a casa.