Blanqueig reial

A vegades sembla que no hi són del tot, però són més llestos del que poden aparentar a primera vista. El rei espanyol ha aprofitat la crisi del coronavirus per renunciar a l’herència del seu pare. Obviant, això sí, que la principal herència que ha rebut no li va deixar son pare, sinó un dictador i que és en forma de corona. En qualsevol país normal –i en una situació normal, és evident–, els negocis turbulents de Joan Carles ocuparien planes i planes de diaris i obririen tots els informatius. La caverna informativa, en canvi, ha decidit no només no agafar-se a l’escàndol, sinó també lloar Felip VI en el que interpreten com un gest de transparència. Bàsicament perquè Espanya està construïda a través de símbols intocables. I la corona n’és un. Ja poden robar, tenir negocis il·lícits i erigir-se com a garants de la moralitat. Poden fer el que vulguin, que el poble espanyol ho beneeix. I aquesta és, realment, la inviolabilitat de la corona. No es tracta que Joan Carles I s’escapi legalment de les magarrufes que ha fet amb els àrabs. No es tracta només que legalment no haurà d’afrontar cap conseqüència ni pagarà res. L’emèrit ha estat capaç de teixir una imatge de campechano primero que és la que en realitat li atorga aquesta inviolabilitat a ulls de la plebs. Ha actuat sempre amb la tranquil·litat que atorga saber-se protegit per la llei, els governs, les oposicions i els súbdits. Li han rigut els escàndols, les infidelitats i les sortides de to. I, a sobre, li han donat les gràcies.

Mentrestant, Felip VI ha iniciat una campanya de blanqueig –aquest cop d’imatge i no de capital– que l’ha fet reaparèixer a la televisió amb audiències d’un 70%. En una intervenció molt en la seva línia, sense cap mena d’interès ni contingut més enllà del “Somos una gran nación”, el rei ha estat incapaç d’aportar res en la crisi. Ha comprat material mèdic per repartir-lo, sí. També ho han fet Guardiola i moltes cares conegudes. Però ells viuen del seu sou i no són una rèmora que paguem tots.