Engreixar-se

M’he engrei­xat un quilo i mig, des que hi ha aquest coi de con­fi­na­ment. Que s’afe­gei­xen, és clar, als que ja por­tava de sèrie. No té secret. Això de picar entre hores és ter­ri­ble (al diari no hi tenia la nevera de casa i no em pre­mi­ava amb cap cer­vesa a mitja tarda) i faig menys esport. Ja ho sé, que molts de vostès fan exer­cici físic gràcies a tots aquests tuto­ri­als d’inter­net, o per Skype. Però a mi m’agrada sor­tir al car­rer. Abans anava a córrer, però una fasciïtis plan­tar que m’ha que­dat con­fi­nada al peu fa mesos, em va fer des­co­brir la bici de mun­ta­nya. No hi puc anar. Ni que me’n vagi al bosc que tinc prop de casa i faci el tra­jecte de sem­pre, on no em tro­bava ningú. Em costa d’enten­dre, aquesta mesura. Entenc que ho pro­hi­bei­xin a la Dia­go­nal, però no arreu. A França per­me­ten sor­ti­des breus a pas­se­jar si és en soli­tari, i a Bèlgica no només no pro­hi­bei­xen fer esport sinó que ho reco­ma­nen, en família (amb qui ja vius con­fi­nat) o en soli­tari. Perquè va bé per al cap i per al cos, i perquè els pro­ble­mes deri­vats del con­fi­na­ment, diuen, són pit­jors. Em sem­bla que tenen raó.