L’homenot Artur

Abans que s’endi­moniés la situ­ació per la pandèmia del coro­na­vi­rus, havia pen­sat entre­vis­tar-lo per a la con­tra­por­tada del diari. De fet, ja feia temps que el tenia a la llista de can­di­dats, però no aca­bava de tro­bar la millor manera de dir-li-ho, i això que sabia del cert que d’il·lusió li’n faria molta. Per quins set sous l’havia d’entre­vis­tar a ell si no era artista, ni his­to­ri­a­dor, ni comis­sari, ni res que s’assem­bli a una vin­cu­lació diguem-ne relle­vant amb el món de l’art. Què vol dir ser impor­tant en el món de l’art? Hauríem d’eli­mi­nar un voca­bu­lari de cas­tes que pre­ci­sa­ment al món de l’art li ha fet molt de mal. L’Artur Puig­gros era, ras i curt, un home­not de fide­li­tat incon­di­ci­o­nal al món de l’art. Era a tot arreu. Te’l tro­ba­ves a totes les pre­sen­ta­ci­ons d’expo­si­ci­ons de museus i de gale­ries. Posava calor i color a les rodes de premsa i a les inau­gu­ra­ci­ons, amb el seu entu­si­asme enco­ma­nadís, la seva indu­mentària sin­gu­lar, el seu som­riure etern, la seva mirada tra­pe­lla, el seu bon gust per les obres d’art. Era bona gent. Ens lle­gia a tots els peri­o­dis­tes d’art. Era fan nos­tre. Sem­pre tenia parau­les boni­ques per als nos­tres arti­cles. Sem­pre ens ani­mava. Quanta ener­gia li dec. El vaig veure per dar­rer cop al Cai­xa­Fo­rum pas­se­jant entre objec­tes d’influx sur­re­a­lista. Hi encai­xava la mar de bé. Vaig pen­sar que ja el cita­ria un altre dia per a l’entre­vista. Vaig pen­sar que ja hi seríem a temps. Aquesta set­mana ha mort sob­ta­da­ment. Dubto que l’obli­dem.