Afortunats

Pot sem­blar estrany que ara els digui que som afor­tu­nats. No podem sor­tir de casa, cor­rem el perill de que­dar-nos sense feina, no sabem com ens en sor­ti­rem, el fan­tasma d’una nova crisi econòmica sobre­vola contínua­ment els nos­tres caps, i anem tot el dia amb l’ai al cor perquè no sabem com serà aquest endemà que ens vati­ci­nen que sí, que hi serà. Som afor­tu­nats perquè si pen­sem en l’endemà és perquè pen­sem que sí, que hi serà. I, sobre­tot, que hi serem. Aquests dies veiem i lle­gim repor­tat­ges sobre la vida als hos­pi­tals, i conei­xem com estan molts dels paci­ents que tenen el coi de virus –la majo­ria d’ells grans o molt grans– i que no se’n sor­ti­ran: sols. Alguns pas­sen cinc, deu o quinze deu dies sols en una UCI, en un box d’aquells en què segur que vostè i jo hem estat algun cop. Sols. Sense visi­tes dels fami­li­ars, i alguns d’ells se n’ani­ran sense haver-los vist o havent-los vist tres minuts. Reso perquè no em toqui –i no els toqui a vostès– cap cas pro­per. Però tots ho són, de pro­pers, per a algú. Són inhu­mans aquests finals. I nosal­tres, sí, som uns afor­tu­nats.