En contra de la llei del més fort

Com havia de suposar-se amb un desastre de tals dimensions, que ja està canviant el món i així les nostres vides, circulen tota mena de teories conspiranoides a propòsit del coronavirus: un virus creat en un laboratori que tant pot lligar-se a una operació de la Xina (amb possible aliança amb Rússia) per dominar el món com al supòsit que pot ser aprofitat com un experiment de control social a través de la por, sense oblidar la idea d’una pandèmia creada per “matar vells”. Deixant de banda tals teories, en relació amb la mortaldat de persones grans provocada pel terrible bitxo, no puc deixar de tenir present que, quan començaven a propagar-se els contagis i així l’epidèmia arreu del món, s’insistia que sobretot causava la mort d’ancians i, en tot cas, de persones més joves amb problemes greus de salut que només amb un buf podien traspassar. Com si això fos poca cosa i la majoria no se n’hagués de preocupar. Salvant les distàncies, vaig recordar que al principi de la sida hi havia la idea que només afectava homosexuals, drogates i els pobres hemofílics, que “no en tenien la culpa”. Tot i que també hi van influir les lluites (sobretot de col·lectius homosexuals) per a la conscienciació davant de la sida i l’actuació en contra, sobretot no va ser fins que va fer-se evident que tothom estava en risc que van posar-se en marxa les administracions públiques, amb campanyes de prevenció, i les farmacèutiques, a banda que, evidentment, també hi han fet el seu negoci, amb els medicaments que cronifiquen la malaltia allargant la vida dels afectats.

No és que, com ho demostren les dades de les defuncions, aquest virus malparit no sigui més virulent en persones grans o de salut especialment delicada, però els seus efectes poden ser imprevisibles en més o menys tothom. Tanmateix, que sobretot afecti mortalment una part de la societat, ho fa menys greu? Ha sigut repugnant sentir (com ara polítics, exemplificats per Boris Johnson abans de contagiar-se) la idea que s’havia d’assumir que sobreviurien els més forts. Per contra, diria que bona part de la societat s’ha sensibilitzat en contra de la maleïda llei del més fort. Això lligat amb protegir els altres, més encara si són més fràgils. És el que es pot fer en aquest aïllament que vol ser solidari. Una altra cosa és la impotència davant de la mort de tants d’ancians. I també davant de la seva solitud, el seu desconcert i desemparament. Si diguem que d’aquesta n’hem de sortir moralment millors, que també sigui per tenir-ne més cura.