El preu de donar la cara

Els presidents Torra i Sánchez donen la cara públicament davant la situació. La ciutadania, per diferents motius i encara que sigui injust, els pot acabar trencant la cara pública a la mínima oportunitat electoral. Cap dels dos té suport d’un segon. Sovint no hi ha unitat de missatge entre els presidents i els vicepresidents (Aragonès i Iglesias). Ambdós governs tenen ministres i consellers que fan la seva feina com poden sense excedir-se en les seves competències. Tot això seria una crítica i no és l’hora de valorar l’actuació dels presidents i els governs. Estem per salvar la salut i la feina.

Si hi hagués una situació normal, seria motiu de forts escarments polítics. D’una banda, la precària situació que ara dissortadament s’ha descobert sobre determinades llars de gent gran a Catalunya i, d’altra banda –motiu de dimissió fulminant–, un govern espanyol que va ignorar els antecedents asiàtics, va permetre el rosari d’actes del 8-M –n’hi ha que asseguren que no hi va haver contagis i que tot es va portar amb molta seguretat– o que va deixar aterrar a l’aeroport de Barajas avions procedents de Milà sense cap control sanitari.

Quim Torra demanava des del dia 14 de març un confinament total. Pedro Sánchez va tardar a aplicar el duríssim confinament i finalment hi va accedir tot afirmant que era per salvar vides. Davant el confinament només ens cal donar suport al president del govern i al de la Generalitat. Perquè l’oposició no suma en una crisi sanitària amb àmplies repercussions socials i laborals que no tenen res a veure amb l’apocalipsi.

Als governs els costa parlar amb claredat. No es pot entendre els tests inservibles o que els autònoms hagin hagut de pagar la seguretat social. Només calia investigar a fons els tests i llegir les lletres petites dels seus propis decrets aprovats en Consell de Ministres. Tothom coincideix que res serà igual després de la pandèmia i que s’haurà de parlar molt més clar per entendre el moment de crisi generalitzada.