‘Dies diem docet’

Perdonin el bombament de la llatinada del títol, però, tot i ser titllada de “llengua morta”, encara estudio, estimo i admiro el llatí. Al cap i a la fi, es tracta de la nostra llengua mare, no pas qualsevol cosa. “Dies diem docet” és un pensament de Publili Sirus (85 aC) que ens ve a dir que l’endemà és deixeble de l’ahir. Literalment, que un dia ensenya l’altre.

I ja ho crec, que n’aprenem de coses mentre va corrent el calendari. Ahir (com qui diu fa quatre dies) tot eren flors i violes: ens desitjàvem felicitat i esperàvem que, com que el 2019 fou un desastre per a nosaltres, els catalans, el 2020 seria millor. Sí, sí… El tema me’l suggereix la carta d’un meu amic de Barcelona, emèrit professor d’institut en les disciplines de filosofia i psicologia, que deu ser l’home a qui faig més cas de tothom, perquè no li he pogut rebatre mai ni el més petit pensament o reflexió, no hi ha hagut oremus. I això m’omple de goig amical i de grans dosis de confiança. Per cert, aquest eminent epidemiòleg que ara surt sovint als mitjans, el doctor Oriol Mitjà, va ser un gran, bon i distingit alumne de l’amic barceloní.

Diu que un professor de seminari capellanesc dels seixanta del segle passat sostenia que, al llarg de la història de la humanitat, cada generació havia patit la seva guerra i nosaltres, de moment, érem uns privilegiats. I que, potser per la devastadora experiència de la Segona Guerra Mundial, ho continuaríem essent. Fins avui ha estat així, però ara mateix tinc la sensació que estem en un temps molt proper a una economia de guerra. I, anant més enllà, potser en podrem sortir beneficiats, perquè les estructures del capitalisme ferotge que darrerament mouen el món no tenen cap mena de futur que l’autodestrucció del planeta. Si éssers veritablement savis i aciençats ens miressin des de fora, dirien que la nostra civilització és una autèntica farsa, una enganyifa colossal amb aparença de progrés. Només cal imaginar si tots els recursos que es dediquen a armament es destinessin a millorar condicions de vida...

L’amic barceloní m’ha portat a llegir, tal com també ho fa ara ell, les Lletres de Sèneca a Lucili, que semblen expressament escrites per als moments que estem vivint. Filosofia terapèutica, que deu ser la bona. Tornar als clàssics sempre funciona –sempre m’ha funcionat–. És el mateix Sèneca que es pregunta “Què és la saviesa?”. I es respon (amb tota la raó del món, crec) que la saviesa és “voler i no voler sempre el mateix”. És a dir, saber viure en la incertesa, això que ara ens fa patir tant. No devem ser gaire savis… o gens.