Era inevitable?

Hi ha una pre­gunta (de fet, ja veu­ran que són dues) que jo –i suposo que tots vostès– em faig sovint aquests dies. Era ine­vi­ta­ble, tot el que està pas­sant? No hi podíem haver fet res? Hi ha molts experts que con­si­de­ren que sí, que hi ha hagut una falta d’anti­ci­pació molt gran i que totes les pre­vi­si­ons ini­ci­als de com s’expan­di­ria aquest coi de virus van fallar per tots cos­tats. Que hi va haver una molt mala comu­ni­cació entre els estats, que no es va pre­veure la mag­ni­tud de la tragèdia i que, a més a més, es va reac­ci­o­nar tard. I en el cas espa­nyol, que és el que ens afecta (els recordo que les deci­si­ons estan cen­tra­lit­za­des perquè Este virus lo ven­ce­re­mos uni­dos), no només es va reac­ci­o­nar tard sinó també mala­ment. Però jo no els par­lava d’això. Quan em pre­gun­tava si era ine­vi­ta­ble, tot ple­gat, no em refe­ria a la Covid-19. Em refe­ria a si era pre­vi­si­ble, que un dia o altre patíssim una pandèmia. Era pre­vi­si­ble o era una cala­mi­tat ine­vi­ta­ble, d’aque­lles que cauen del cel i no hi pots fer res? Diuen que l’Orga­nit­zació Mun­dial de la Salut, l’OMS, ja adver­tia, en un informe fet públic fa pocs mesos (és del setem­bre del 2019 –abans de la Covid-19–, es titula Un món en risc i es pot tro­bar a la xarxa) d’aquest perill. “Un nou virus podria deses­ta­bi­lit­zar la segu­re­tat naci­o­nal i tallar en sec el crei­xe­ment econòmic mun­dial”, adver­tia, i par­lava de la neces­si­tat de pre­pa­rar-se (no compto que es pen­ses­sin que era tan a la can­to­nada), d’inver­tir en salut i, sobre­tot, en recerca. Ara sento alguns científics refe­rint-s’hi, a la neces­si­tat d’inver­tir en recerca. Per aquest virus i, es veu, pel que diuen que vindrà i que pot ser pit­jor. Ho farem? No ho sé. Per això els deia que em feia una segona pre­gunta, i és: què n’apren­drem, d’aquesta situ­ació? Hi ha qui diu que ara ens hem ado­nat del mal de la glo­ba­lit­zació –de com el que passa a un cos­tat del món ens afecta al cap de res a tots–, i que quan això acabi apos­ta­rem per la inves­ti­gació i la salut, que no vola­rem tant, que ani­rem menys en cotxe perquè hem vist com bai­xa­ven els nivells de con­ta­mi­nació, i que valo­ra­rem més la família i no sé quan­tes coses més. No ho sé. Ho cre­uen? Segur? A mi em fa l’efecte que quan recu­pe­rem la nor­ma­li­tat –i ens des­fem de la Covid i de la crisi econòmica–, el pro­per virus que ens afec­tarà molt ràpida­ment serà el de l’oblit.