O no, em diu

Discutim amb un meu amic, en una trucada d’aquestes que ara s’imposen, aquestes que et veus la cares i que fan néixer històries com la de l’àvia que descobreix que es pot trucar per telèfon i alhora veure l’altra persona i que diu que això no pot ser, que no ha passat abans per la perruqueria a fer-se la permanent, perquè resulta que la perruqueria està tancada, i que no s’hagués imaginat mai que t’haguessis d’arreglar per trucar per telèfon, discutim, doncs, amb el meu amic, més enllà de la sorpresa de l’àvia, sobre la perspectiva d’haver de parlar, no pas ara i en aquest moment, sinó al llarg de molts mesos i molts anys, sobre l’epidèmia, perquè resulta que ningú més no tindrà res a dir durant molt temps, a part de les coses que feia, de les coses que va deixar de fer, de les estones que es va avorrir a casa i que va patir, i dels moments i els instants i els racons i les misèries de l’epidèmia, del terra que va rentar i de la roba que va desinfectar, i dels xandalls i els jerseis dels xandalls, que quedaran com a record íntim de tot aquest temps. Em diu que ens pot passar com al Fabrice del Dongo, que va anar a Waterloo i, quan es va acabar la batalla, no va saber si havia estat a Waterloo de debò, tot i que havia vist Napoleó sense saber que ho era, i que s’havia empassat la pols i el fum de la batalla, i havia vist morts i sang dels morts i havia sentit, llunyà, l’estrèpit dels canons. ¿Què vols dir, doncs?, li pregunto, i ell em contesta que mentre vius la història és molt difícil de saber que l’estàs vivint i encara és més difícil explicar-la i explicar que hi eres. Li dic que sí sense acabar d’entendre la relació entre Stendhal i l’epidèmia, perquè tothom parla ara de Defoe o de Camus, i també del Decameró i de la pesta que va assolar Tebes en temps d’Èdip, però ningú no parla de Stendhal. Ara t’ho explico, em diu. I l’escolto. Abans, però, li dic que m’aixeco un moment per anar a fer un cafè, no pas amb les càpsules originals, sinó amb unes d’aquestes lluentes, daurades, que venen als supermercats, tot i que això no ho dic, perquè no cal, i només li faig saber que abandono un moment la conversa mentre faig el cafè. Quan torno, m’indica que el que vol dir és que tot just estem al mig de la catàstrofe, de l’hecatombe (em diu també, perquè ell és així, li agrada aquesta dispersió, fins i tot es podria afirmar que és la seva manera natural de ser, que l’origen de l’hecatombe, no pas aquesta, sinó l’origen primer, és un sacrifici de cent bous, perquè heca vol dir cent i tombe, bé, suposo, diu, que tombe vol dir bous), i que costa molt de tenir una perspectiva de les coses, com li va passar a Del Dongo a Waterloo. Ara em sembla que l’entenc, i és quan comencem a parlar de les coses que vindran després de tot això, de les literàries, que són les que ell em vol fer saber, tot i que jo considero, i ho afegeixo a la conversa, amb molt poca atenció per part del meu amic, que potser hi ha d’altres consideracions amb una mica més de gruix. Veig que no has llegit l’article del New York Times, em diu, i li dic que no, per descomptat que no. ¿Què explica? Sustenta, diu el meu amic, que la literatura del jo, que és la que ara triomfa, es passarà setmanes, mesos, no pas la literatura sinó els que l’escriuen, mirant les parets del sostre i que fa venir esgarrifança pensar quin desastre serà el món quan tothom que escrigui sobre la pròpia vida ho faci empès per un desastre global que no és sinó la vida de tots. Li dic que he de tallar la transmissió, que em falla la xarxa i que no el sento gaire bé, tot i que sí que el sento quan diu que hauríem de fer com deia que féssim Wordsworth, ¿que ja saps qui era, no?, sí que ho sé, li dic, doncs, aquest, que parlava de la “recollection in tranquillity”, és a dir, primer veiem com acaba tot això i després en parlem. O no, em diu.