Temps de silenci

Tot depèn d’on visquis, però jo que ho faig prop del mercat del barri barceloní de Sants estic habituat al rum-rum barreja de trànsit, salutacions cridaneres, anuncis d’ambulants i gossos bordant. Ara des del meu confinament teletreballador, el silenci no em produeix aquella satisfacció de diumenge en què pots separar cada so i sentir converses d’altres amb nitidesa. El silenci m’inquieta, em resulta ensordidor perquè el capto forçat, contingut, fals. Un brogit de gent que ha emmudit. Un silenci que esdevindrà brams i crits quan la tragèdia de cadascú no estigui també confinada a casa, sinó que se socialitzi.

El silenci que capto és molt descriptiu. Em parla de les persones que ara donen voltes a què passarà quan hagin d’obrir la botiga; el silenci que em parla de l’angoixa de perdre la feina; del silenci de la gent malalta que queda aparcada pels nous malats de coronavirus; de la gent gran que abandona la força que els fa sentir vius; del silenci del comiat dels que se’ns moren i no els podem fer celebració de comiat. Un silenci que em parla de com recuperarem la normalitat i que haurem perdut a causa de la pandèmia.

Però aquest silenci també em provoca un estat positiu. Un silenci que fa valorar la paraula, un silenci que reforça el valor de l’amistat, de la solidaritat, del sacrifici pels altres. Un silenci que porta a la reflexió sobre una cosa tan òbvia com és la vida: serem els mateixos/mateixes un cop es trobi una vacuna? Canviaran els nostres valors que han fet que per uns dies fos més valuós un rotlle de paper higiènic, una ampolla de lleixiu Conejo o un esprai de Sanytol que un rellotge pijotero? Canviarem les prioritats i farem més nostres els grans i els malalts? Tornarem a preparar les delicioses postres i pastissos que han fet del llevat i la farina productes que desapareixien dels mercats? Recordarem quan tot passi com ens pot fer de feliços una senzilla passejada? Ens adonarem de tot això quan es trenqui el silenci?