Fusano

Per als llo­re­tencs i, pos­si­ble­ment, també per als banyo­lins, no hi cal afe­gir res més. Tot­hom iden­ti­fi­carà de qui parlo. Yasuji Fusano era un japonès con­ver­tit en un català més o, com deia ell, un llo­re­tenc que havia anat a néixer al Japó, l’any 1940. Era un per­so­natge emblemàtic de l’esport. Fusano havia estat por­ter de la selecció japo­nesa de water­polo (la tem­po­rada 1963/64 va ser ele­git el millor por­ter de l’espe­ci­a­li­tat). Més tard, va anar a estu­diar a Ale­ma­nya, on va jugar en un equip del país, amb el qual anà de vacan­ces d’estiu a Gra­nada. Allà, casu­al­ment, va conèixer la Pepita Bon­home, una llo­re­tenca que hi era d’excursió. Es van ena­mo­rar. Dos anys després, el 7 de desem­bre de 1968, es casa­ven a l’ermita de Santa Cris­tina de Llo­ret. Ins­tal·lat a Cata­lu­nya, en Fusano va tro­bar feina a Banyo­les, on va entre­nar l’equip de natació del 1972 al 1978 i el va pujar a la màxima cate­go­ria esta­tal. A Llo­ret, més tard, va fer de pro­fes­sor de natació durant onze anys. Tota la mai­nada i la joven­tut llo­re­tenca van pas­sar per les seves mans. Va ser un dels fun­da­dors del Club Natació Llo­ret (1992), que també va entre­nar, diri­gir i asses­so­rar després. Va impul­sar diver­ses pro­ves, com ara la tra­ves­sia de la badia de Llo­ret (1982) i la de Llo­ret a Santa Cris­tina (1983). La seva insistència unida a la d’altres per­so­nes qua­li­fi­ca­des va con­tri­buir a fer rea­li­tat la cons­trucció de la pis­cina muni­ci­pal, el car­ril número 5 de la qual por­tava, des de feia un any, el seu nom. Estava en pos­sessió de la Meda­lla de l’Esport de la Gene­ra­li­tat (2014), del guardó a la millor tasca espor­tiva (1993) i del premi For­ja­dor de l’Esport (2013), de l’Ajun­ta­ment de Llo­ret. Els banyo­lins, amb els quals man­te­nia la vin­cu­lació, almenys anant a par­ti­ci­par cada any (fins al 2019) a la Tra­ves­sia a l’Estany, tenien pre­vist home­nat­jar-lo jus­ta­ment aquests dies. La malau­rada Covid-19 acaba de segar la seva vida, a 80 anys jus­tos. Hom no acaba de fer-se a la idea de la des­a­pa­rició d’un home atlètic com ell. Tro­ba­rem a fal­tar la seva cata­la­ni­tat incon­tes­ta­ble, la seva entrega a les sar­da­nes, a les audi­ci­ons esti­vals, a les quals no fal­tava mai, amb les espar­de­nyes a propòsit i la seva colla d’amics; ell comp­tava i repar­tia. Era un entu­si­asta del pa amb tomàquet. Bon cre­ient, recor­da­rem la seva veu de baix al cor par­ro­quial en alguna cançoneta japo­nesa de Nadal. Estem cons­ter­nats. Ni tan sols hem pogut aco­mi­a­dar-lo, com merei­xia, per culpa del con­fi­na­ment. Gràcies per haver esti­mat tant Llo­ret! A reveure, Fusano!