Els autèntics pactes de La Moncloa

Entre la mort de Franco, el 20 de novembre de 1975, i les primeres eleccions democràtiques, el 15 de juny de 1977, va passar més d’un any i mig. Va ser un període de temps convuls, d’una crisi econòmica paralitzant i d’una angoixant incertesa quant a si seria possible o no la instauració d’un règim democràtic que posés fi a la dictadura. El franquisme polític, social, cultural i cívic estava ben arrelat i es resistia a perdre els seus privilegis. Avui saben que aquells que són els seus hereus han aconseguit sobreviure, gràcies al sistema judicial vigent i a l’existència d’organitzacions polítiques de la dreta i de l’extremadreta, totes ben alimentades pels vells postulats de la dictadura que semblava haver estat anorreada amb la desaparició física de qui n’havia estat el creador, mantenidor i executor. Tot amb tot, la voluntat tenaç d’amplis sectors del poble espanyol de deixar enrere un passat que havia estat vigent durant quaranta anys va forçar l’arrencada d’un procés destinat a fer foc nou.

Per fer front a la pertinaç crisi econòmica i per frenar qualsevol temptativa involucionista, els representants polítics elegits el 15 de juny de 1977 van posar-se d’acord a corre-cuita en un pla de xoc que, entre altres objectius, intentés, amb poc èxit, frenar una inflació salvatge que posava en risc no només l’economia espanyola, sinó també el mateix procés democratitzador. Van poder arribar a bon port perquè el seu contingut tenia unes característiques que el feien acceptable per als representants de posicionaments polítics ben divergents.

Tenint en compte d’on veníem –una llarga dictadura sanguinària–, els pactes van ser rebuts de manera molt positiva per aquells que formàvem part dels grups parlamentaris progressistes. En aquell 1977, amb el cos mort de Franco encara present en amplis sectors de la societat espanyola, els pactes, com la mateixa Constitució l’any següent, representaven un immens avenç democratitzador, també per a Catalunya.

El llibret que vam rebre els diputats i els senadors d’aleshores portava per títol Els Pactes de La Moncloa. Text complet de l’acord econòmic i de l’acord polític, i, com a data, 8-27 d’octubre de 1977, a Madrid, naturalment. El 3 de novembre va ser publicat al Butlletí Oficial de les Corts l’acord del Congrés, i, el 17 de novembre, ho va ser el del Senat.

Els pactes van ser signats per Adolfo Suárez, president del govern; Felipe González (PSOE), Leopoldo Calvo Sotelo (UCD), Santiago Carillo (PCE), Enrique Tierno Galván (PSP), Joan Reventós (CSC), Juan Ajuriaguerra (PNB) i Josep M. Triginer (PSC). Com és sabut, Manuel Fraga Iribarne (AP) va signar només els acords de caràcter econòmic, però no els de caràcter polític,

Els pactes tenien dues parts. La primera aplegava els diversos aspectes referents al sanejament i la reforma de l’economia, i, la segona, l’acord sobre el programa d’actuació jurídica i política. A la introducció, els reunits a La Moncloa els dies 8 i 9 d’octubre coincidien a qualificar de molt greu la situació econòmica del país i a assenyalar que calia fer-hi front “dins una economia de mercat”, l’única que podia contribuir al sanejament que es volia assolir. Aviat aparegué la paraula concepte que esdevindria màgica i tòpica: la de consens, que s’aniria repetint al llarg del text dels acords i durant anys. Un altre concepte repetit des de l’inici: el de coincidència entre els partits i el govern a l’hora d’endegar, a curt termini, mesures monetàries financeres i d’ocupació que fessin possible frenar la inflació (que en aquells anys era superior al 30%), reduir la desocupació i millorar la balança de pagament, equilibrant els intercanvis amb l’estranger. La preocupació dels reunits a l’hora d’analitzar la situació era “unànime”.

La política de sanejament econòmic afectaria els pressupostos de l’Estat i de la Seguretat Social, la política monetària, la de preus, la de rendes i la d’ocupació. Aquesta tindria com a objectiu prioritari impulsar mesures per regular la desocupació juvenil i per implicar l’Estat en l’impuls de l’assegurança de desocupació i en la regulació de la contractació temporal.

Quant a la reforma fiscal necessària per combatre una de les grans injustícies de la vida política espanyola, amb els pactes es proposava regular l’impost sobre les persones físiques i totes les altres formes tributaries, modificant l’estructura recaptatòria.

Un altre apartat feia referencia al perfeccionament del control de la despesa pública, obligant el govern a una major transparència en els pressupostos, en la Seguretat Social en les obres públiques i en l’educació.

La necessitat de reformar el sistema educatiu era un clam l’endemà del canvi de règim. Hom ha de considerar revolucionari, en l’òptica del que era l’Espanya del moment, el contingut d’allò que contenen els pactes quan diuen: “S’incorporaran les diverses llengües i continguts culturals en els seus respectius àmbits territorials.” També la col·laboració entre el govern de l’Estat i “els diferents règims i estatuts autonòmics”, com també la referencia a la gratuïtat de l’ensenyament i la posada en marxa d’un procés participatiu entre els pares i els professors.

Més progressistes que aquelles que defensa la dreta del nostres dies eren les mesures referents a urbanisme, sòl i habitatge, que introduïen accions tan sorprenents aleshores –i avui?– com l’adopció de mesures eficaces “per a la utilització d’habitatges desocupats”, o normatives restrictives de caràcter urbà. Avui no som gaire lluny d’allò que s’acordà el 1977. Altra cosa ben diferent és que aquells desitjos s’hagin pogut fer mai realitat. No menys significatives eren les mesures referents a la Seguretat Social, que regulaven l’assegurança per desocupació i la política de pensions, amb la promesa d’un augment de la massa social de 30% el 1978 i la incorporació de la psiquiatria a la Seguretat Social.

En el capítol referent al sistema financer, els pactes exigien que les caixes tinguessin l’obligació de prioritzar el finançament de la petita i la mitjana empresa i de donar suport als compradors d’habitatge. Altres mesures incloses en els pactes responien a una clara voluntat d’abraçar altres aspectes de l’activitat econòmica, com ho eren les dedicades a regular, en un sentit molt positiu, la política agrària, pesquera, comercial i energètica, com també aquella que havia de regular l’estatut de l’empresa pública.

No hi va mancar, en aquesta part dels acords de La Moncloa, un breu esment a l’existència de règims autonòmics provisionals, evident al·lusió a la Generalitat provisional de Catalunya: els acords s’adequarien “a la legislació vigent a cada moment relativa a institucions autonòmiques provisionals”. Res més.

En les reunions que van tenir lloc entre el 8 i el 26 d’octubre de 1977, es van posar les bases del programa d’un acord sobre actuació jurídica i política. Feien part de qüestions que només la futura Constitució podria regular. En primer lloc, la llibertat d’expressió, en l’exercici de la qual es mantenia l’obligació del dipòsit previ per a la premsa. També els mitjans de comunicació social de titularitat de l’Estat, el dret a la reunió (limitat a cinquanta persones) i el d’associació política (sempre que s’adeqües a criteris democràtics). Els pactes proposaven també una reforma del Codi Penal, amb la supressió dels delictes contra les lleis fonamentals del Movimiento. Hom suprimia la justícia militar i en limitava les penes pels delictes estrictament militars.

La delicada qüestió de l’ordre públic es remetia, en els seus aspectes més rellevants, a la futura Constitució. Els pactes no gosaven establir gaire limitacions als cossos i forces d’ordre públic: les circumstàncies derivades de les accions d’ETA no ho feien possible, sense oblidar la tremenda repressió de les manifestacions de Barcelona de 1976.

De tot allò que acabo d’explicar emergeix quelcom d’una gran evidencia: els pactes de la Moncloa de 1977 no tenen res a veure amb allò que proposa avui Pedro Sánchez. Aquest, o bé no té el més mínim coneixement del que representà el consens l’endemà de la mort de Franco, o bé intenta, a través d’una manipulació escandalosa, aprofitar en profit personal propi l’immens dolor que la situació present causa entre els ciutadans. Amb tota seguretat: ambdues coses.