Les videoconferències

No havia fet mai tan­tes vide­o­con­ferències com ara. Ja en feia, perquè per tre­ba­llar amb gent que viu a fora és l’eina més sen­zi­lla, i estal­via temps i diners. Però ara –ves quin remei– en faig més que mai. Per feina, amb la família, amb els amics... Sigui per Skype, per Tango, Zoom, Jitsi o Han­gouts. Totes, en la versió gratuïta, van igual de bé o de mala­ment. Hi ha qui no ha entès que s’ha de par­lar d’un en un, qui inter­romp sem­pre, al que li falla la con­nexió –jo sovint soc aquest–, qui està en un portàtil, i qui pre­fe­reix el mòbil perquè així men­tre parla t’ense­nya la casa com si tu hi tin­gues­sis cap interès –boníssim, aquest vídeo a You­tube que es va fer viral d’una noia que sense ado­nar-se’n se’n va anar al lavabo men­tre par­lava amb els com­panys–. L’altre dia a TV3 van fer un repor­tatge del que es veu de fons, quan es con­nec­ten amb algú. Els pri­mers dies tot era impro­vi­sació. Es veu que ara tot­hom cuida el fons de pan­ta­lla, com si fos uns deco­rat. Lli­bres a banda –tot­hom n’hi posa, com si se’ls hagués lle­git– a poc a poc hi va apa­rei­xent de tot. I tot­hom hi queda retra­tat.