La ‘pájara’

Trenta-un dies després de començar el con­fi­na­ment (trenta-un!) els he de con­fes­sar que hi ha dies que n’estic tip, de no sor­tir de casa o de fer-ho poc. Els pri­mers dies, em sem­bla que ens va pas­sar a tots, van ser d’adap­tació. Cap al dia deu, t’ado­nes que la cosa no està tan mala­ment. I com que a casa vam estar entre­tin­guts perquè el virus va venir de visita –o això va sem­blar, perquè el test encara l’espe­rem–, la cosa va pas­sar més ràpida­ment del que no sem­blava. La set­mana pas­sada en parlàvem uns quants i admetíem que se’ns estava fent menys dur del que ens pensàvem. I que, la veri­tat, algu­nes coses posi­ti­ves n’hem tret. Però els he de con­fes­sar que ahir no va ser així. Deu ser allò que en esport se’n diu un defa­lli­ment, la famosa pájara dels ciclis­tes. En aquest esprint que no va enlloc, bé hi deus tenir dret, un dia, que la casa et cai­gui a sobre. I a tenir ganes de córrer per la mun­ta­nya, pas­se­jar per la Ram­bla, anar a un res­tau­rant, al cine i, no sé per recla­mar què, però anar a una mani­fes­tació amb gent, molta gent, moltíssima gent, a tocar els uns dels altres.