Temps excepcional

No sé per quin estrany mecanisme psicològic, el confinament prem tecles ocultes de la memòria i activa records que crèiem oblidats. És un fenomen que he experimentat en primera persona, però que detecto també en converses, en articles de premsa, en dietaris començats a escriure amb l’ànim de consignar aquest temps excepcional. Veig aflorar la memòria en comentaris que fan els avis que han passat, ells sí, per una guerra de veritat. “Com vol que no superi aquesta crisi si vaig resistir tot el blitz dels alemanys?!”, vaig sentir que deia a la tele una supervivent dels bombardejos de Londres. Ara que han anat passant els dies i les setmanes d’aïllament –amb el terrible recompte diari de víctimes plorades des de la distància– i que ja es comença a parlar de desconfinament, sembla que les preocupacions van cap a una altra direcció. Al WhatsApp ja no hi arriben els mems reenviats de forma compulsiva els primers dies per conjurar la claustrofòbia del búnquer. Ara ens creix el neguit pel que trobarem quan sortim de casa, amb les feines penjant d’un fil. Tantes coses que ha de canviar aquesta epidèmia, però quan tot això acabi no sabrem per on començar. Serà l’hora de tornar a prémer les tecles de la memòria i recordar l’esperit de superació dels nostres avis, els que van passar, ells sí, una postguerra de veritat. Les circumstàncies no són comparables, d’acord. A nosaltres ens tocarà decidir ara com reaccionar.