Demà pot ser tard

Més de quatres setmanes de confinament. I amb l’esforç que això suposa per a aquelles persones que l’han respectat escrupolosament. No només per salvaguardar-se de la malaltia, sinó també com una ofrena al bé col·lectiu. Pensant en un mateix i en l’entorn més estimat. Però també en aquella massa anònima que es diu societat. I moltíssima gent ho ha fet. Perquè creia fermament que el seu sacrifici personal era una contribució essencial per sortir d’aquesta crisi sanitària sense precedents. Ara, però, les mesures es relaxen, perquè així ho ha decidit el govern espanyol. I molta gent es veu obligada a sortir al carrer per necessitat o perquè les seves empreses reprenen l’activitat. I potser usaran el transport públic o aniran a espais concorreguts, amb la sola protecció d’una mascareta casolana. Sabent que la situació no s’ha superat, que malgrat que la corba s’alenteix, cada dia hi ha més malalts i més morts. D’aquí uns dies sabrem si la decisió del govern espanyol ha estat encertada, però el problema és que, si s’ha errat, serà impossible fer marxa enrere i esborrar l’increment de malalts i de víctimes. Diuen que un cop passi aquesta crisi, serà moment de passar comptes i demanar responsabilitats. Però no és ara quan hauríem de ser més exigents, reclamar ajuts públics efectius i decisions encertades? Perquè tot el que s’apliqui avui tindrà una repercussió en el demà. I demà pot ser massa tard.