LA GALERIA
Aquella Setmana Santa
No hem tingut processons, però sí més brunyols casolans que mai, i el que ha tornat ha estat el silenci i els carrers més buits que mai
La Setmana Santa tan atípica que hem viscut m’ha fet recordar com han canviat les coses en molt poc temps. Per edat, recordo aquell silenci que envaïa els carrers quan arribaven aquests dies i que només es trencava el diumenge de Glòria. La resta de la setmana, després de l’explosió de palmes, llorer i tortells del dia de Rams, semblava que el silenci s’havia instal·lat als carrers de Girona. Es parlava en veu baixa, les expressions d’alegria semblaven prohibides i fins i tot la ràdio deixava d’emetre la seva programació habitual per punxar només música d’orquestra fins al dimecres i música clàssica el dijous, divendres i dissabte sant. Música barrejada amb connexions amb actes litúrgics de la catedral, algun dels quals va estar a punt de costar-nos un expedient a la branca dels més joves de Ràdio Girona, que ens havíem organitzat una festa privada al locutori. A la tele les úniques cadenes s’omplien de processons i música de cambra. I els cinemes, de pel·lícules autoritzades. I les discoteques i bars musicals, tancats. Parlo de la primera meitat de la dècada dels anys setanta, que fa anys, però tampoc tants. Ja no s’anava a “matar jueus”, però qualsevol mostra de festa era mal vista per la societat benestant. La gent es distreia com podia, amb la sortida dels manaies el dimecres i la processó del Silenci el divendres. Ja no hi havia el fervor religiós de la dècada anterior i alguns bars obrien. S’explica l’anècdota del manaia que, a cavall, va intentar entrar a L’Arc, l’únic bar del món que té una catedral al jardí. I això explicaria el perquè d’una llança de manaia que durant temps exhibia en Lluís de L’Arc. Al cap de poc temps això que explico se’n va anar en orris. Però resta encara en la memòria de molts gironins. El turisme ja havia arribat amb força i l’escapada a la costa era una possibilitat ja en aquells temps. Després, tot va canviar i la religiositat va decaure. Però es van mantenir les tradicions. Els manaies, armats i estaferms ara continuen (no aquest any) arrossegant multituds per veure el seu pas majestuós i les processons tenen el seu públic, barreja de religiositat i atracció turística. Aquest any no hem tingut processons, però s’han fet més brunyols casolans que mai i molta gent que fa anys que no en veia ni una ha trobar a faltar anar a la processó o al viacrucis. El que ha tornat ha estat el silenci i els carrers més buits que mai a la ciutat.
