Tribuna
La crisi i el poder
Una de les lliçons que haurem après després de la Covid-19 és que la comunicació de crisi pot arribar a ser molt més complexa que el que n’havíem llegit als manuals de la facultat. Com ja es va dient, hi va haver una generació que mai oblidarà les dues guerres mundials, mentre que la nostra segur que ja estarà marcada per aquest coronavirus i el món que en resultarà quan hagi (tant de bo) passat: les relacions geopolítiques canviaran, l’economia patirà un nou sotrac que ningú sap acabar de preveure de quina magnitud serà i, també, les formes de comunicar-se hauran evolucionat definitivament.
Aquests dies, a Madrid i a Barcelona, hem vist maneres diferents d’enfocar la comunicació. Això no obstant, amb crítiques tant a La Moncloa com a la plaça de Sant Jaume perquè els periodistes queden limitats a l’hora de repreguntar i fer una valoració crítica de l’agenda informativa que intenta imposar el poder. En moments de crisi, les relacions entre periodistes i institucions sempre queden tocades: una crisi obliga la premsa a escrutar i convida el poder a protegir-se. La llibertat d’informació és una víctima. Dit això, també ens caldrà reflexionar per què alguns d’aquests mitjans han jugat, sense escrúpols i enmig d’una crisi sanitària, al negoci de les veritats interessades comparant peres amb pomes, o el que és si fa no fa el mateix, intentant maximitzar a Catalunya uns problemes que eren tan o més bèsties a la Comunitat de Madrid. I, sobretot, que els experts del Principat i el mateix president Quim Torra ja havien anunciat.
Certament, aquí i allà s’hauran de millorar coses a l’hora de mediatitzar futures crisis. Però hi ha quelcom que aquesta crisi haurà permès: visualitzar una imatge de força unitat del govern català, de responsabilitats compartides entre els dos partits de la coalició; de gestió tècnica, fins i tot d’assumpció d’errors propis –com ara la gestió dels geriàtrics–, contraposada al patriotisme i a les imatges trufades de nacionalisme banal que arribaven des de La Moncloa amb militars condecorats assumint el protagonisme d’algunes rodes de premsa. Perquè és cert que en moments de crisi sempre hi ha replegaments nacionals que acaben maximitzant un “imaginari del poder” –en paraules del teòric Sheldon S. Wolin– que “busca permanentment maximitzar les seves possibilitats actuals”.
Ni Espanya és Hongria o Filipines, ni el president Sánchez un autòcrata. Però, tant aquí com allà, “el patriotisme no requereix cap grau d’examen col·lectiu” –ens diu Wolin– i abona l’opinió pública perquè rebaixi la seva capacitat d’anàlisi crítica de la realitat. Perquè, com hem vist als Estats Units –obsessionats per les enquestes i els spin doctors–, la popularitat del seu president ha arribat al seu màxim en plena crisi del coronavirus, i precisament no és pas el país que hagi gestionat millor l’atac a la pandèmia: fins i tot el coronavirus ha portat a màxims històrics les xifres d’atur al país.