Humanisme digital

En poques set­ma­nes han pas­sat tan­tes coses i tan trans­cen­dents que es fa impos­si­ble fer una anàlisi fia­ble sobre les con­seqüències de tot ple­gat. Podem fer mol­tes hipòtesis, però ens falta pers­pec­tiva i ens sobra ide­o­lo­gia per entre­veure amb rigor quins esce­na­ris emer­gi­ran a mig ter­mini. Quan el Covid-19 ha con­fron­tat de dalt a baix i en poques set­ma­nes tot el nos­tre uni­vers de cer­te­ses ela­bo­ra­des a base d’anys, amb quina auto­ri­tat moral en cons­truïm ara un de nou de pressa i cor­rents que ens sigui vàlid pels pro­pers mesos i anys? Hem d’apren­dre a con­viure amb l’evidència que no ho sabem tot, i que encara menys ho podem con­tro­lar tot. Sabem el que sabem i ges­ti­o­nem el que podem amb la infor­mació que tenim i pre­dir el futur és, ara com ara, poc més que una juguesca més o menys atza­rosa que ens fa sen­tir impor­tants i ens ajuda a dis­si­mu­lar el ver­ti­gen de la consciència nítida de la nos­tra vul­ne­ra­bi­li­tat indi­vi­dual i col·lec­tiva.

En aquesta línia de neces­si­tat exprés per crear nous para­dig­mes sento i lle­geixo a tot­hora sobre la digi­ta­lit­zació que, defi­ni­ti­va­ment, ha irrom­put a les nos­tres vides per can­viar-les irre­ver­si­ble­ment, i que l’adap­tació acce­le­rada que hem hagut de fer al tele­tre­ball és només una avant­sala del que ens espera. És clar i evi­dent que la digi­ta­lit­zació impregna les nos­tres vides, i no pas ara sinó des de fa ja molts anys, i que són incomp­ta­bles els bene­fi­cis i rèdits que en tra­iem com a sub­jec­tes i com a soci­e­tat. De fet, el nos­tre món i també la nos­tra cul­tura serien impen­sa­bles sense la seva dimensió digi­tal. Som, de fa anys, ani­mals i soci­e­tats digi­tals. Per tant, a cri­teri meu, l’efecte del coro­na­vi­rus sobre l’impacte digi­tal a la nos­tra vida no és tant un canvi de para­digma sinó una evo­lució, pos­si­ble­ment acce­le­rada, d’una tendència impa­ra­ble. Crec que fem un abús de la llicència literària d’apel·lar a la dis­rupció.

Tan­ma­teix, per mi, aquest no és el debat. El tema de fons és quina funció gra­ma­ti­cal li donem a la digi­ta­lit­zació. Miro d’expli­car-me amb una pre­gunta: allò digi­tal és subs­tan­tiu o adjec­tiu?

El subs­tan­tiu és un mot que designa éssers que poden ser sub­jec­tes o objec­tes d’una acció. L’adjec­tiu és una paraula que explica com són les coses, per­so­nes, idees o qual­se­vol altra enti­tat que pugui ser desig­nada amb un subs­tan­tiu. No vull sem­blar lle­tra­fe­rit, però con­cep­tu­a­lit­zar el feno­men digi­tal com a subs­tan­tiu o com adjec­tiu no és menor. Sem­bla que per alguns gurus del moment la digi­ta­lit­zació és a tots els efec­tes el subs­tan­tiu, el neces­sari sub­jecte de totes les acci­ons. Així la digi­ta­lit­zació es posa al cen­tre i esdevé l’eix gra­vi­ta­tori, con­fi­gu­rant-se en una fina­li­tat en sí mateixa. Podríem par­lar dels essen­ci­a­lis­tes digi­tals.

Per­so­nal­ment tinc clar que en relació a les qüesti­ons rela­ci­o­na­des amb la cre­ació humana i amb la pròpia huma­ni­tat, la digi­ta­lit­zació és un adjec­tiu que explica com són les coses. És a dir, un com­ple­ment des­crip­tiu que afe­geix valor, i en alguns un valor essen­cial, però en cap cas exclu­siu. Quan par­lem d’empre­ses digi­tals, de comerç digi­tal, de cul­tura digi­tal, de política digi­tal, en defi­ni­tiva de per­so­nes i de soci­e­tats digi­tals, estem par­lant d’empre­ses, de comerç, de cul­tura, de política, de per­so­nes i de soci­e­tats que tenen una dimensió digi­tal molt relle­vant, però que són molt més que la seva ves­sant digi­tal. Per mi, aquests dies estem assu­mint un risc de reduc­ci­o­nisme digi­tal que pot ten­dir a menys­te­nir la resta d’adjec­tius que con­fi­gu­ren, com­ple­men­ten i enri­quei­xen a les nos­tres empre­ses, al nos­tre comerç, a la nos­tra cul­tura, a la nos­tra política i a la nos­tra soci­e­tat, que són molt més polièdri­ques i com­ple­xes del que refe­reix l’adjec­tiu digi­tals.

Posats a bus­car subs­tan­tius, en pro­poso un que tam­poc és nou. Sug­ge­reixo, jus­ta­ment ara més que mai en plena pandèmia glo­bal pel coro­na­vi­rus, posar al cen­tre un sub­jecte clàssic: l’huma­nisme, i fer que tot pivoti sobre les per­so­nes, ja siguin les empre­ses, el comerç, la cul­tura, la política i la soci­e­tat en el seu con­junt. Això sí, un huma­nisme digi­tal.