El balcó indiscret

Els matins entra el sol per totes les finestres. La llum exterior es fa present en dies de molta foscor de pensament i interior. El perill el sabem a fora, però de fora també en venen la majoria de benevolències en dies de confinament. El sol, imprescindible per a la vida, fa l’espera més suportable. Més enllà de la pluja d’ahir i de la que pugui venir, la majoria de veïns han aprofitat els raigs generosos d’aquests darrers dies per absorbir la dosi necessària de vitamina D. Els matins ens toca a nosaltres aprofitar els dies assolellats i transformar-nos en observadors de l’entorn més immediat. De la rodalia més propera i fins on la vista arriba. El balcó i els patis són ara l’or transformat en espai. Allà pots dinar, esmorzar, prendre-hi el sol o llegir una estona, si els fills petits et donen una treva mentre miren una pel·lícula de dibuixos animats. Però els balcons també són una font d’indiscreció. Al bloc del davant, un home de mitjana edat aprofita la bicicleta estàtica cada dia per fer funcionar músculs i aparell respiratori. Ho fa amb certa intensitat i ha canviat els horaris en què ho fa des del principi del confinament. La seva companya de pis, parella, amiga o familiar, la indiscreció de fora estant no permet saber gaire res més dels veïns, també fa bicicleta però a poca intensitat, com si anés a passeig. En altres balcons, la mainada hi surt de tant en tant, hi corren, hi llegeixen si l’edat ja ho permet o hi traslladen l’angoixa d’estar tancats des de fa setmanes en forma de cridòria, de rialles sonores o d’algun ball acompanyat de cançons molt rítmiques. En un altre balcó una noia pren el sol amb el dubte de si ho fa amb banyador o sense i fins on la mirada curiosa, però alhora discreta, arriba a permetre. Altres balcons es mantenen mig deserts per incomprensió pròpia. Una veu llunyana però clara permet saber que algú juga al bingo amb tota la família. En un terrat llunyà algú fa esport cada dia. Va d’extrem a extrem per enveja dels que el veiem dia rere dia amb la seva litúrgia esportiva. En un pati més proper algú també hi corre. El seu recorregut és més curt, perquè cada vuit segons retorna al punt d’origen, però és la manera com es pot fer esport en reclusió. De moment, no hi he vist ningú netejar cap ganivet, ni he sabut que hagi desaparegut cap dels veïns que observes en el seu dia a dia de confinament. Tot plegat, sembla un gran homenatge a La finestra indiscreta del mestre Hitchcock, i un servidor, com un James Stewart qualsevol, prostrat a casa.