El timbre

A casa no hi ha tim­bre. Es va espat­llar fa més d’un any. Va venir un lam­pista a mirar-s’ho i va aca­bar fent com el metge aquell de l’acu­dit que després d’aus­cul­tar el paci­ent li diu allò de “faci-s’ho mirar, això”. Ho va tro­bar massa com­pli­cat i va dir que pot­ser era el cable, però que s’havia de fora­dar la paret, i que ell no ho feia. Un altre que vàrem avi­sar encara l’espe­rem. Saben aquell acu­dit de “papa, papa, quin dia men­ja­rem pa d’avui?”. Doncs això. Ens va anar dient allò de “demà, demà pas­saré, demà” i no va pas­sar mai. Vam optar per la solució més sim­ple. A la porta de casa, al cos­tat del tim­bre, ja fa temps que hi ha un car­te­llet petit que diu: “El tim­bre no fun­ci­ona. Piqueu fort a la porta.” No els negaré que, durant molt temps, cada cop que arri­bava a casa i veia el car­te­llet pen­sava: “No és nor­mal que hàgim fet això i ens hàgim que­dat tan amples; l’hauríem de fer arre­glar.” El temps ens ha donat la raó. Perquè coi ens fa falta un tim­bre ara, si ningú ens pot venir a veure? De què ser­vi­ria? Ara és com si tots els meus veïns tam­poc en tin­gues­sin. I m’he estal­viat la fac­tura del lam­pista.