La revolució dels oblidats

El que passi en sor­tir dels nos­tres con­fi­na­ments dependrà de nosal­tres i ho deci­di­rem amb el poder que ens ha donat el fet de des­co­brir que per a sal­var-nos neces­si­tem els altres. Ho impul­sa­rem amb la força que ens atorga haver des­co­bert la impe­ri­osa neces­si­tat de reor­de­nar les nos­tres pri­o­ri­tats com a éssers humans. Durant aquests dies he lle­git amb avi­desa els arti­cles de les filòsofes i pen­sa­do­res que en gene­ral m’aju­den a ori­en­tar la meva mirada i la meva inter­pre­tació sobre els fenòmens soci­als. Però pot ser que, perquè encara estem atra­pats en la imme­di­a­tesa dels esde­ve­ni­ments, de les xifres, dels debats polítics i ètics, la sig­ni­fi­cació dels fenòmens es fa més ina­pre­hen­si­ble. Per això, més que espe­cu­lar amb el que pot pas­sar, em sem­bla neces­sari expli­ci­tar, ela­bo­rar i deba­tre el que volem que passi. El sen­tit no hi és, es fa.

Quan sor­tim d’aquesta farem una revo­lució inèdita que ens per­meti cons­truir una relació més justa amb altres éssers humans i d’equi­li­bri amb el pla­neta. No tenim cap més opció, és una qüestió de vida o mort. L’estat d’alarma posa en evidència les desi­gual­tats, perquè n’hi ha uns que es poden con­fi­nar i uns altres que no, perquè n’hi ha uns que si es con­fi­nen es moren de fam, perquè n’hi ha uns que tre­ba­llen perquè uns altres puguem men­jar durant el nos­tre con­fi­na­ment. Perquè hi ha els qui estan cui­dant els nos­tres malalts i no sem­pre dis­po­sen del neces­sari per a pro­te­gir-se.

Aquesta pandèmia ha fet visi­ble l’invi­si­ble. De sobte es fa evi­dent que els obli­dats són els impres­cin­di­bles, que les que ens estan sal­vant, a més de met­ges i infer­me­res, són aque­lles per­so­nes que fan tre­balls fins ara poc reco­ne­guts o menys­pre­ats per la nos­tra soci­e­tat. Sem­bla que la pandèmia està fun­ci­o­nant com el bume­rang de la història, que es rever­teix en con­tra nos­tre i que ens recorda que això que estem vivint és el resul­tat de les polítiques de desen­vo­lu­pa­ment, crei­xe­ment i con­sum que s’han imple­men­tat durant les últi­mes dècades. Que aquesta pandèmia i la manca de recur­sos per a afron­tar-la són el resul­tat d’un capi­ta­lisme sal­vatge que avui ens està matant. Perquè fa temps que alguns governs inver­tei­xen més en arma­ment que en salut publica, que pre­fe­rei­xen res­ca­tar bancs en lloc de pobla­ci­ons sen­ce­res, que opten per sal­var eco­no­mies abans que sal­var vides. Fa temps que ni l’edu­cació ni la cul­tura for­men part de les pri­o­ri­tats. Perquè fa temps també que un deter­mi­nat que­fer científic està al ser­vei d’interes­sos econòmics més que de les per­so­nes.

Ja mai més obli­da­rem els obli­dats. Ja mai més tole­ra­rem el menys­preu a les tre­ba­lla­do­res immi­grants, a les cai­xe­res de super­mer­cats, a les auxi­li­ars d’infer­me­ria, a les cui­da­do­res, mol­tes de les quals són dones immi­grants. Ja mai més obli­da­rem aques­tes grans pro­ta­go­nis­tes de la història: dones de la neteja i ser­veis, repar­ti­dors, cami­o­ners, cai­xe­res de comerços, con­duc­tors de trans­port públic, cui­da­do­res, etc. Quan sor­tim d’aquesta, jun­ta­ment amb totes elles, farem una revo­lució inèdita, una revo­lució femi­nista. La revo­lució dels obli­dats, la revo­lució dels impres­cin­di­bles.