Militars i epidèmies

Doncs jo entenc perfectament que cada dia, a la roda de premsa del govern espanyol per explicar l’evolució del coronavirus, prenguin la paraula militars d’alta graduació i detallin les activitats que l’exèrcit té en aquest drama encomanades. Potser no caldrien tants galons i medalles, vestits de carrer ja farien, però els uniformes sempre han fet molta impressió, ja des de Barry Lyndon i des de les operetes vieneses. Dic que ho entenc perquè fan un servei en aquesta crisi, en forma de desinfeccions i hospitals de campanya, i perquè una vegada que un govern d’esquerres té l’oportunitat de congraciar-se amb el susceptible estament militar, aquest govern ho ha d’aprofitar a fons. Un militar al costat de Rajoy hauria resultat obvi. Al costat de Pedro Sánchez, i no diguem Pablo Iglesias, és una novetat de conseqüències històriques.

El govern de la Generalitat també organitza cada dia una roda de premsa, gairebé a la mateixa hora que el d’Espanya per contraprogramar-lo i donar-li la rèplica de seguida. Sempre són tres: Meritxell Budó, portaveu del govern; Alba Vergés, consellera de Sanitat, i Miquel Buch, d’Interior. Cada dia aquests tres, dissabtes i diumenges inclosos. No els convindria un descans, un relleu per altres consellers? Educació, Cultura, Agricultura, Treball tenen molt a dir sobre com afecta els coronavirus en el seu negociat. Als actuals actuants se’ls veu cansats, diuen coses que no han de dir...

Nosaltres no tenim exèrcit, però el cos armat dels Mossos d’Esquadra n’és una aproximació. Miquel Buch no vesteix uniforme però en el to de veu se li endevina la convivència amb la milícia i l’aversió pels civils: esbronca, crida, amenaça els conductors, els transeünts i els excursionistes, posa multes, no riu mai. Arribaria a fer mitja por. Diguem el que diguem, en moments catastròfics l’esperit casernari aflora.

Jo ara mateix no sabria dir com ens manifestarem el pròxim Onze de Setembre. Una reivindicació independentista no la veig amb prou bull. La gent té el cap en altres coses. Els presidents de Barcelona i de Waterloo sembla que també. Haurem superat llavors l’epidèmia? Suposem-ho. De la mateixa manera que cada vespre a les vuit sortim als balcons per victorejar el personal sanitari, aquell dia podrien ocupar el passeig de Gràcia metges, infermers, bombers, forestals, Càritas, mestres, productors de primeres necessitats, conductors... Els herois d’aquests dies. I els Mossos, és clar. Podríem ser un exemple per al món: per què les festes nacionals es limiten a la desfilada de militars? No guanya les guerres també el personal sense galons? A Madrid podríem admetre la presència de la Legió, amb la cabra que li fa companyia. Sempre que desfilessin també els Metges i els Pallassos Sense Fronteres.