Frenada

Renunciar sempre és difícil. Sobretot si no es té clar què és essencial i què és ornamental. Per això aquell estrat que denominem classe mitjana està desorientat i temorós davant la queixalada de la crisis, que fins ara només ha fet que marcar les dents. Els que estan per sota seu, econòmicament parlant, no ho estan, de desorientats. Ja fa temps que pateixen, sabent la duresa de la situació que travessen, lluiten per la supervivència i el que estan és desesperats amb el que més d'un i de dos analistes preveuen com una dècada d'estretors i ajustaments severs, que traduït vol dir menys empara per part de les administracions, més vulnerabilitat laboral i un grau més gran d'explotació. Els que estan per sobre de la classe mitjana, digueu-ne rics o capitalistes, els que ho són amb majúscules, perceben la crisi com una lleugeríssima remor de fons, com el soroll del trànsit que se sent des d'un àtic darrere dels finestrals amb doble vidre. Mentrestant esmolen les eines per acudir al festí en el qual els que estan situats en millor posició poden engreixar-se una mica més en temps de penúries generals. Una teca que li arribarà de les mans de les renúncies obligades que hauran de fer els integrants de la classe mitjana que no hagin fet els deures ben fets. Perquè la veritat és que hem viscut uns temps en què ens han fet creure (i molts vam picar) que podíem gastar com si fóssim rics sense ser-ho. Era una temptació massa irresistible per no demanar diners als bancs a tort i a dret per tenir allò que ara, hipoteques, etc..., ens fan anar cap avall. En aquell moment no ens adonàvem que un dia o altre el corrent deixaria de ser favorable i hauríem de sacrificar-nos, nedar contra corrent. I ens vam deixar omplir els peus de ciment, que és el que ara ens enfonsa. No vam voler-hi renunciar quan tocava, no vam saber posar el fre de mà i ara frenarem en sec, per força, i tornarem a aprendre què és el que és essencial.