“«El niño suena»”

Dimarts vam con­tri­buir a l’orde­nat des­con­fi­na­ment fent venir la dona de fer fei­nes. Es diu San­dra. Totes les pre­cau­ci­ons van ser pre­ses. La tenim donada d’alta a la Segu­re­tat Social. És de Colòmbia, on s’està cons­truint una casa i on volia anar ara a visi­tar les obres. Li hem pagat cada set­mana com si hagués vin­gut. Altres cli­ents han fet igual, però ha hagut de recórrer a la Creu Roja per poder men­jar. Després d’un mes, nosal­tres ja no arribàvem als racons. La presència de la San­dra urgia. Uti­litza amb molta pro­fusió l’amoníac. Sense amoníac no fa res. Li dic: “Se’t cre­ma­ran els pul­mons.” Riu. La set­mana pas­sada se’ns va embus­sar una aigüera. Hi vaig apli­car amoníac com veig que ella fa. Al cap d’uns minuts tossíem i vèiem visi­ons. Millor con­fiar en els pro­fes­si­o­nals de la dosi justa. Si no, ara ocu­paríem llit al ser­vei d’urgències, i no pel coro­na­vi­rus.

La San­dra ve un dia a la set­mana, però en aquesta mateixa casa on visc la família havia tin­gut “minyo­nes” les vint-i-qua­tre hores del dia, a tota pensió i amb habi­tació per a elles. Tot venia del “pirata” –en rea­li­tat, cor­sari i encara amb més pre­cisió, home de nego­cis– que l’havia fun­dada tor­nant de l’Argen­tina. Tenia tres i qua­tre cri­ats al seu ser­vei, pot­ser més. Els seus hereus se li van crus­pir la for­tuna, però no van pres­cin­dir mai de la minyona a tot estar, ni que fos una. Els pares, pri­mers de la família que van tre­ba­llar, no gua­nya­ven gai­res diners, més aviat van conèixer moments de penúries, però mai els va pas­sar pel cap no tenir minyona. Deia Llo­renç Villa­longa: “Puc pres­cin­dir del cotxe però no del xofer.” Nosal­tres ens vam estar de lla­gos­tes, filets i viat­ges, però mai de la minyona. Feia els llits, cui­nava, anava a com­prar el pa... La de presència més pro­lo­gada a la casa va ser la Pepa. Era d’Osuna, a Sevi­lla. Al final, per por que se n’anés i també per edat, no feia gai­rebé res. La mare s’ocu­pava de la casa quan tor­nava de la fàbrica. Mirava la tele­visió amb nosal­tres. Gran per­sona. Ens la vam arri­bar a esti­mar molt.

Molt abans de la Pepa hi va haver la María. No la recordo perquè jo era un nadó. El pares em man­te­nien en un bres­sol a la seva habi­tació. De vega­des eren al men­ja­dor i no sen­tien que plo­rava. La Maria obria la porta i els deia: “El niño suena”. L’expressió es va fer cèlebre a casa. Van pas­sar els anys. Qua­ranta o més. Jo vaig ser invi­tat a par­ti­ci­par en tertúlies mati­nals a la ràdio. La mare sin­to­nit­zava un recep­tor de la tau­leta de nit per sen­tir-me. El pare obria un ull i deia: “El niño suena.” I anar sonant, fins ara, amb arti­cles i històries com aques­tes.

El meu fill, casat amb una argen­tina (els argen­tins són un etern retorn, en aquesta casa), viu al pis de sota. De vega­des sento plo­rar el net, que té cinc mesos. “El niño suena”, em dic.