L’aleteig de la Covid-19

L’epicentre de l’aleteig del virus va ser la ciutat xinesa de Wuhan, i en poques setmanes ja s’ha escampat per tot el planeta i ha provocat una terrible pandèmia, centenars de milers de morts i un cataclisme econòmic mundial. I també podria ser que, aquesta vegada sí, el futur ja no sigui el que era ni en les relacions personals, ni en els nostres hàbits de consum i de lleure ni en l’economia. Almenys fins que no tinguem un medicament que ens protegeixi, res tornarà a ser el que era fins ara. I, és clar, des de fa generacions tota la nostra vida social, econòmica i cultural s’ha anat construint sobre un model de societat que d’un dia per l’altre s’ha col·lapsat, i ja no tenim gens clar que en un futur molt immediat ho puguem recuperar, encara que sigui en part. La gran incògnita és saber si com a societat serem capaços de reinventar-nos i adequar-nos a les exigències de la vida nova, que encara, tristament, avui ningú sap com serà.

Deia Henry Ford que “el fracàs és, de vegades, més fructífer que l’èxit”. Aquesta pandèmia ens ha mostrat una gran varietat de fracassos arreu, que ens haurien de servir per aprendre’n alguna cosa, però no tothom té prou honradesa per deixar-se alliçonar pels fracassos. Només l’èxit té pretendents.

Per fer una anàlisi solvent del que ens ha passat, del que ens passa i del que ens passarà, caldrà molt d’estudi, i uns analistes amb molta asèpsia si no volen ser instrumentalitzats pels poders i pels interessos polítics i econòmics, perquè ja comencen a sortir analistes que ho tenen tot clar i recomanen què s’ha de fer amb un biaix que no aguantaria una mínima crítica aprofundida. Quan llegeixo –i a fe que ho faig amb atenció– aquests que tenen el valor d’oferir opinions amb solucions per millorar la sanitat, per exemple, veig que cap parteix de la realitat i ràpidament ho percebo com un exercici de lluïment sense cap consistència ni solvència.

Amb la sanitat, s’hi juga políticament i no sempre amb honradesa. Solen acusar el govern del president Mas de ser el responsables de les retallades i obliden que les primeres retallades en sanitat les va fer el govern del president Montilla, però, és clar, admetre aquest fet objectiu suposaria engegar a rodar tot el discurs demagògic que es fa. Però si volem ser encara més honestos, hauríem d’admetre que el problema real i endèmic del nostre sistema sanitari ve dels traspassos del 1981, amb un infrafinançament del 20%, segons estima un dels professors que ho han estudiat més a fons, Guillem López Casanovas. Segons ell, amb el nivell del PIB que genera Catalunya, la despesa sanitària pública podria augmentar un 55%. Doncs si partim d’un deute històric d’uns 5.000 milions d’euros, i aquest drenatge de recursos que no para, i això no es té present quan es fa una crítica o unes aportacions de millora –i cregui’m que són unes quantitats molt importants–, el que es fa és una aportació políticament indecent. De fet, aquest miracle de tenir una sanitat tan bona com la que tenim, i tan mal finançada, fa uns anys me’l va explicar el tristament desaparegut doctor Miquel Ordis, metge de l’hospital Trueta de Girona, quan em va dir: “Podem presumir d’una sanitat d’altíssima qualitat, però mantinguda pel personal que hi treballem.”

L’efecte Covid-19 ha generat entre la societat un corrent d’admiració envers la sanitat, però molt enfocat a tot el personal del sector, que realment ens ha donat una lliçó de compromís i de vocació exemplar. Cada dia a les vuit del vespre tota la societat aplaudim massivament des del balcó tots aquests treballadors, per retre’ls un merescut homenatge.

Potser ens hem desvetllat massivament i reclamarem amb contundència el finançament real que necessitem per fer-los justícia i denunciarem aquesta actitud perversa de transferir-nos dèficit via infradotació dels serveis i l’escanyament fiscal.

Les emergències tenen el valor de fer aflorar capacitats de vegades desconegudes, i aquesta ens ha ensenyat que als grans hospitals catalans tenim una gran quantitat de talent capaç de prendre decisions en situacions límit i crítiques, i capaç d’organitzar-se, malgrat la rapidesa de l’expansió de la pandèmia, per poder atendre tothom que ho necessita. Un honor.