O morts o tancats

Reconec que els fills ja són grans i no m’amoïna gaire que em pregunti tot sovint quan crec que s’acabarà el confinament o quan gaudirà d’algun “permís” per sortir de casa i anar a córrer. No hi ha partits ni entrenaments, cert, però té altres ocupacions i recursos. Dedica hores als estudis universitaris, té un portàtil, un mòbil, la Xbox, Netflix, la guitarra i les connexions diàries amb amics a través de totes les plataformes digitals imaginables. És clar que voldria sortir el més aviat possible, com la resta, però el seu confinament als 18 anys no em preocupa més enllà de les disputes diàries per les feines de casa. El meu neguit se l’emporta la bestia. Té 93 anys, viu sola, porta per porta amb un familiar, i fa 40 dies que no surt de casa. Es fa càrrec de la situació tot i que a vegades la memòria li falla i li hem d’anar repetint l’episodi de la Covid. La vista no li permet gaires lectures, es cansa de la televisió perquè l’oïda ja no és la d’abans i fins fa quatre dies, vull dir abans del confinament, el seu principal entreteniment era passejar fins a la plaça per fer un cafè i fer petar la xerrada amb els veïns del barri. Ara no es mou. Les fotos i les videoconferències que tanta gràcia li feien quan les hi ensenyàvem en el mòbil ara la fan plorar i les visites a peu del balcó l’entristeixen. Escoltar que la gent gran podria quedar-se confinada fins a finals d’any em sembla una tortura, tant o més que la dels menors.