El llibre

Feia fere­dat veure ahir les ram­bles d’aquest país sense gent, sense lli­bres, sense roses i sense res. Trist. Amb molta gent que ens deixa i no podem ni dir-los adeu, amb gent amb l’aigua al coll, i ahir sense lli­bres ni roses. N’havia de sig­nar jo, ahir, de lli­bres. Un cop a la vida que em poso a escriure’n un i, ja ho veuen, res de res. El M’explico, d’un ser­vi­dor i del pre­si­dent Puig­de­mont, ha que­dat al calaix. És una cons­pi­ració, aquest virus, per evi­tar que se sàpiguen les coses que s’hi explica? És un senyal que, per una vegada que escric un lli­bre, m’hagi de que­dar a casa? M’ima­gino el lli­bre, que ja estava imprès, amun­te­gat en algun magat­zem. I el segon volum, ja entre­gat, fent cua en algun lloc. A la taula d’uns cor­rec­tors, d’uns com­pa­gi­na­dors... ves a saber. Ho he cap­gi­rat –ves quin remei– i m’he fet la teo­ria que tot ple­gat és per donar-hi més emoció. Què es deu expli­car en aquest lli­bre? Ho sabran l’última set­mana d’agost. Ahir, el que vaig tro­bar a fal­tar, i molt, va ser la pas­se­jada per la Ram­bla, els cops de colze per arri­bar a les para­des, l’ullada de sol, l’olor de roses... Vostès, segur, també.