Després de la Covid-19

Una de les escenes més originals de L’endemà, la distòpica pel·lícula de Ronald Emmerich, ens mostrava el govern mexicà obrint la seva frontera als refugiats dels Estats Units que s’allunyaven dels huracans i les inundacions provocats pel canvi climàtic. La realitat ha tornat a superar la ficció, però no pas amb la mateixa generositat cinematogràfica perquè, d’ençà que la pandèmia de la Covid-19 s’ha acarnissat amb el país dels devoradors d’hamburgueses, el govern mexicà s’ha vist obligat a regular el flux migratori per evitar l’entrada incontrolada de nord-americans contagiats. Aquest món al revés engendrat per la propagació mundial del coronavirus ens ha proporcionat més exemples igualment colpidors.

Els immigrants sense papers, abans bandejats sense contemplacions, han esdevingut de cop assumible mà d’obra temporal per salvar la recollida dels cultius agrícoles i fruiters i evitar d’aquesta manera que es podreixin. Els manters, abans estigmatitzats per una societat que se’ls mirava de reüll en considerar-los usurpadors indesitjables, es dediquen ara a fabricar milers de mascaretes per protegir-nos de l’atac a les vies respiratòries. Els metges cubans –o d’altres parts del món– abans menyspreats amb convalidacions impossibles de les seves titulacions, són ara cobejat reforç que les autoritats s’afanyen a reconèixer per fornir les malmeses trinxeres hospitalàries. Convindrà recordar-ho quan recuperem aquesta anomenada nova normalitat, que en realitat s’hauria de batejar sense eufemismes.

El que hem passat no ha estat un confinament, sinó un toc de queda. I el que viurem no serà un relaxament sinó un drama de proporcions colossals. Mireu, per exemple, cap a l’Argentina, on ja pronostiquen sense embuts que després de l’embat viral la meitat de la població passarà a considerar-se pobra. Per tant, de nova normalitat res, si de cas postcapitalisme,