Excés de zel

No tinc la més petita idea de quan­tes san­ci­ons s’hau­ran impo­sat a Cata­lu­nya durant aquest con­fi­na­ment. Em fa l’efecte que uns quants milers. A l’Estat espa­nyol, el dar­rer cop que vaig lle­gir la dada en un diari ja pas­sa­ven de les sis-cen­tes mil san­ci­ons, de manera que a hores d’ara ja deuen vol­tar el milió. El milió! I no em vull ni ima­gi­nar quan­tes serien si s’hi sumes­sin les de les poli­cies locals. Em pre­gunto quan­tes d’aques­tes denun­cies es tra­mi­ta­ran, quan­tes es cobra­ran i en quants casos no hi ha hagut un excés de zel dels agents. L’alt volum de denúncies m’ho fa pen­sar. I m’ho fa pen­sar també que la impro­vi­sació cons­tant que hi ha hagut en les nor­mes –ara això, ara allò– ha dei­xat sovint el cri­teri de la infracció –o de la seva gra­ve­tat– en mans de l’agent i de la seva bona volun­tat –o no–. I que tot ple­gat, és clar, s’empara en un estat d’alarma que sovint no acla­reix què es pot fer i què no. M’expli­quen i sé d’algun cas –i per això hi refle­xi­ono, sense que vul­gui dir que hagi de ser la norma– en què la inter­venció de l’auto­ri­tat ha estat tan arbitrària com male­du­cada. Sort que s’acaba, doncs. O no, és clar.