Conillets d’índies

Quan el matí del primer dia de la fase 1 de confinament –qui ens havia de dir fa uns mesos que parlaríem amb aquests termes!–la persiana del bar que veig des del balcó de casa continuava abaixada després de més de 60 dies de pany i forrellat i sense les poques taules que abans de tot això podia muntar a la petita terrassa de què disposa l’establiment, vaig témer que potser costaria, això de recuperar una certa normalitat. I que a Tarragona, la ciutat més gran que aquest dilluns deixava de ser zona restringida –segons poques hores abans ens deia el BOE, que ara ens fan tenir de lectura principal a la tauleta de nit per esbrinar el guirigall de normes que ens han de guiar la vida–, als petits empresaris i als autònoms potser no els sortiria a compte apujar la persiana, amb el munt de requisits de seguretat sanitària que han de complir. Però aquest només va ser un primer pensament matiner. El balcó de casa no és el del Mediterrani; no ofereix l’amplitud de vistes del gran balcó del capdamunt de la Rambla Nova. I a la passejada de les vuit del vespre, trepitjant els carrers de la Tàrraco que va ser imperial, la realitat va resultar ser una altra: a les terrasses de les places principals i a les de les estretes voreres de molts carrers s’amuntegaven grups de persones, en alguns o molts casos sense la distància de seguretat exigida. Les emocions alterades després de tants de dies tancats a casa abocaven els tarragonins al contacte humà, amb una copa a la mà i a conversar sense mascaretes. Aquesta setmana, al Camp de Tarragona –com a les Terres de l’Ebre i a l’Alt Pirineu-Aran– hem passat a ser una mena de conillets d’índies, en això de la desescalada davant la crisi de la Covid-19. Som dins la proveta que ha de mesurar si els primers passos en la més que necessària reactivació econòmica comportaran una nova pujada de casos d’afectats pel virus. La responsabilitat individual és clau perquè en la balança entre l’economia i la salut no hi acabi perdent ningú.